Des que es va accelerar el sobiranisme a Catalunya, després de la manifestació de l'11 de setembre, gran part de l'opinió pública de Madrid (al costat dels poders econòmics i polítics de la capital) ha cregut que, per frenar la dinàmica empresa per CiU, tot passava per eliminar el líder convers del separatisme, Artur Mas. Durant la nit electoral del 25 de novembre, bastants van creure haver donat un cop definitiu a Mas, després de perdre 12 escons. Però es van fixar en l'arbre i no en el bosc.

Set mesos després i per primera vegada en 75 anys, dues enquestes donen guanyadora de les eleccions autonòmiques a Esquerra Republicana, el partit originàriament independentista fins a la "conversió" de Mas. La reacció del Madrid oficial (i d'aquells que a Catalunya aposten per dialogar amb el Govern) és d'estupor, al veure que Mas condueix la seva coalició a un harakiri. Llavors, per què Mas no fa marxa enrere, es pregunten?

La idea més difosa pel seu entorn és que no vol passar com un "traïdor" a un sobiranisme que, en origen, no és seu, però ha assumit amb totes les seves conseqüències. Entre d'altres coses perquè, durant els últims tres anys (després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut), s'han produït canvis de fons a la societat catalana: més enllà de sentiments de pertinença, les enquestes reflecteixen una consolidació de l'independentisme en nivells del 55% (quan no arribava al 20%, quatre anys abans).

Certament, la precarietat de Mas al capdavant de la Generalitat és alta i no és descartable que els que busquen la seva caiguda ho aconsegueixin. El problema està en què l'hereu de la seva força no resideix entre els que persegueixen una consulta acordada (PSC) o un finançament singular per a Catalunya (PP)É sinó en els que proclamarien la independència immediatament, si estigués a les seves mans fer-ho.