Sento discrepar. Les sis hores del Concert per la Llibertat van ser de molt bon passar. Almenys viscudes des del Camp Nou. Hi ha qui diu que es va avorrir. Potser sí, des del sofà. La tele ho mediatitza tot. No pas els que allà érem. El públic va esdevenir actor en la festa en majúscules de la poesia i la música. (Confidencialment: em vaig aguantar d'anar a descarregar per no perdre-me'n ni cinc minuts ). Al meu voltant vaig veure mainada participant animadament des del principi fins al final. I és que no hi va haver treva amb una successió de moments memorables amb en Dyango interpretant Boig per tu, Peret emocionat amb L'Emigrant, Paco Ibáñez entregant-se a Como tu, Maria del Mar Bonet amb la Dharma, Sopa de Cabra... I ara fent l'onada... I ara cridant in-de-pen-dèn-cia... I ara construint un mural gegant... I ara els Castellers de Vilafranca aixecant un tres de nou... Estar a la segona graderia del Camp Nou era com sobrevolar amb zepelí el país dels artistes, que és el país de la llibertat. Hi sobraven grups i parlaments? Això va a gust del consumidor. Cal felicitar Òmnium per una organització impecable.
