Gran part de les pel·lícules de monstres dels anys 50 i 60, totes elles adscrites a la sèrie B més desacomplexada, començaven amb una pobra bestiola abandonada a la seva sort que, arran dels abusos de l'home amb la naturalesa, acabava mutant en un amenaça gegantina i àvida de revenja. Aquest cànon es reproduïa amb insectes, rèptils i mamífers indistintament, perquè el capdavall del que es tractava era de putejar les víctimes: nosaltres. Dones, homes i infants corrent esparverats pels carrers, a punt de ser engolits. Potser perquè les portem veient des de molt petits, alguns sempre ens hem cregut la possibilitat que, efectivament, el monstre emergirà de les nostres clavegueres i ens donarà el que ens mereixem. Girona té tots els números perquè passi. Perquè, diguem-ho clar, a tothom li sembla normal la mida de les carpes de l'Onyar? Són o no són, aquestes bestioles de riu, una mutació? Com a les pel·lícules, les autoritats no donen resposta, però saben que l'atac és imminent. Un altre exemple: algú ha vist la grandària de les vespes que corren pel Bari Vell? Realment eren mosques allò de Sant Narcís?
I per si no teníem prou avisos, ara va i apareix una taràntula en un contenidor de Girona, una de gran i peluda. Sí, estava dins d'un terrari, però i si s'arriba a escapar? I si arriba a entrar en contacte amb les eventualment discutibles aigües d'algunes parts del riu? Convé recordar que no estava sola, al terrari, però que la seva companya era morta. Per tant, tenim tots els ingredients de la pel·lícula: un aràcnid fora d'hàbitat, un altre de mort i urgit de revenja, i una ciutat amb una icona, la Catedral, a la qual la bèstia podria pujar rotllo King Kong. Necessitem un pla d'evacuació, armes de destrucció massiva i una unitat d'elit de la policia. Ja que són tan amants de repartir galetes durant les visites del Príncep, almenys així podrien atonyinar amb legitimitat. I a veure si són igual de valents amb la taràntula gegant.
