Joel Joan deia en la seva intervenció en el Concert per la Llibertat de dissabte passat que desitjava que aquell fos el darrer dels concerts que els catalans haguessin d'organitzar per tal de reclamar els seus drets essencials. Em temo, però, que veient com van les coses, caldran encara molts més actes reivindicatius per fer entendre que aquest país, com qualsevol altre que se suposa que viu en democràcia, té dret a decidir el seu futur o qualsevol altra cosa del seu interès, sense haver d'arrossegar-se anys i panys demanant autorització o pidolant vistiplaus.
El concert era necessari per tornar a visualitzar la necessitat i la urgència que la voluntat del poble s'ha de respectar i s'ha de tenir en compte, i potser ja és hora que aquells que ens representen es deixin estar de debats infructuosos i de marejar la perdiu i que entenguin que allò que es demana és quelcom tan simple com la possibilitat de poder dir sí o no. I malgrat que ens volen fer creure que això resulta d'una dificultat extrema, l'única dificultat real és la que ells mateixos es generen, posant en el debat massa elements, per així poder justificar la seva ineficiència, la seva ineficàcia i la seva hipocresia. I no sé encara com s'atreveixen a formar part d'aquests actes reivindicatius quan els hauria de caure la cara de vergonya sabent que l'endemà tornen a la seva incapacitat habitual.
Aquells que tant témen la decisió del poble català ja tindran temps de preocupar-se quan es conegui el resultat, però mentrestant farien bé d'atendre el clam popular, no sigui que la il·lusió del concert es converteixi en desconcert i que d'aquí passem al cansament i del cansament a dir prou, que la paciència d'aquest poble és infinita però també té un límit i hi ha el risc que algun dia canviem la festa dels concerts, les manifestacions festives o les cadenes humanes cordials pels fets consumats.
