Vaig conèixer Salvador Espriu l'octubre del 66. No és que el conegués personalment. Vull dir que el vaig conèixer com a autor, poeta i dramaturg de la llengua catalana. El Sr. Ignasi Bonnín, el nostre professor de llengua i literatura a l'Institut, ens va organitzar una excursió a Barcelona per anar a veure, al teatre Romea, la Ronda de mort a Sinera. En sortint, vaig gastar-me 30 pessetes per comprar la revista Primer acto que, entre altres articles, incloïa el text de l'obra representada (traduïda sense cap misericòrdia al castellà!) i un escrit del mateix poeta que volia ser una introducció i una mena de justificació al que havíem vist a l'escenari. Encara el guardo. Aquell primer viatge al Romea i a l'obra d'Espriu em permeté fer un apropament, de la mà del Sr. Bonnín, cap al mite de Sinera i cap als personatges més representatius de l'obra d'Espriu: l'Altíssim, Teseu, Ariadna, Salom, Esperança Trinquis, en Quim Federal, en Ventura, la Teresa que baixava les escales, i, en definitiva, aquell personatge vestit de negre, amable i mut, que és la mort. Aquella mort, companya de camí en la vida d'un Espriu malaltís, que enyorava ser dut al cementiri de Sinera, el que domina tot el mar, amb el carretó de Quel·la. Tanmateix, la Ronda de Mort a Sinera oferia un tast d'aquella imponent Primera història d'Ester amb la qual, emprant titelles, Espriu feia una mena de testament de la llengua catalana, que veia en perill de mort.
La setmana vinent s'acompleixen cent anys del naixement de Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. Va ser un home d'una gran cultura, inspirada sovint en els relats bíblics que ell interioritzava profundament des del seu confessat agnosticisme, una mena de respecte profund davant les suposades realitats inabastables. L'obra que jo havia vist al Romea, amb els meus ulls d'adolescent, m'apropava a una cultura que el règim ens volia amagar. Tanmateix, quan al final la mort, als sons de la tenora de la "moixiganga de Sitges", s'apropava al públic i feia aquell gest d'invitar a la dansa, una mena d'esgarrifança em féu pensar en la realitat que cridava Teseu: "Omnes vulnerant, ultima necat" que, pels coneixements apresos a l'institut, sabíem traduir com "totes fereixen, l'última mata". Ferits, però no vençuts!
Jo no sé si els estudiants d'avui, joves llavis desclosos després de la foscor, tenen l'oportunitat de conèixer Salvador Espriu, prosista, poeta, i home de compromís. Quan ens preocupa el futur de la nostra llengua, és important tornar a Espriu i veure com, amb tots els elements en contra, fou capaç de mantenir la flama encesa, mentre esperàvem un alçament de llum en la tenebra.
