Figueres podrà ser moltes coses, però, per esperit i manera de ser, no ha estat mai una ciutat surrealista. Tothom sap quin és l'únic racó de la vila al qual podem col·locar l'adjectiu surreal sense mentir.

Davant d'aquesta grisor endèmica, cal aplaudir la iniciativa dels nostres establiments gastronòmics que s'han tret els Tastets surrealistes de la màniga. Sense trair l'essència del moviment artístic, els nostres cuiners s'han deixat anar i han ofert unes tapes imaginatives, divertides, originals i saboroses.

Seria una llàstima que l'experiència no es consolidés. O que no produís altres derivades, com una oferta lligada amb el rock que podria coincidir amb l'Acústica.

Els figuerencs, tot s'ha de dir, hem mostrat una incompetència reiterada a l'hora d'aprofitar el potencial dels visitants interessats en Dalí. El pintor és una finestra immensa que permet explicar el segle XX als foranis i, al mateix temps, iniciar-los en el nostre patrimoni cultural, històric i artístic. L'excusa per parlar-los de Monturiol i Deulofeu, de Fages i Evarist Vallès, del republicanisme federal o el franquisme, sense oblidar la nostra geografia urbana o la gastronomia.

Figueres no és cap Camelot surrealista, d'acord; però hauria de saber connectar la vida i l'obra daliniana amb els diferents barris, carrers i places, a través d'un discurs atractiu, rigorós i accessible.

Potser així aconseguiríem que els forasters descobrissin aquests racons, al temps que els ompliríem d'un relleu cultural i sentimental que, de manera sorprenent, continua silenciat i en l'oblit.