Al costat del castell de Benedormiens -un espai artístic que promou un programa molt interessant de grans ex?posi?cions- hi ha el singular Museu de la Nina. Més enllà de les peces típiques d'aquests museus, aquest espai s'imbrica en l'art contemporani, i així, exposades en una sala del Castell, hi podem trobar una col·lecció de nines (quasi de grandària humana, en homenatge a la pepa catalana) creades per diversos artistes. Un artista valencià, J. M. Gorri també en va crear alguna de memorable, dins un món d'art contemporani, i també cal recordar les figures de cartró de l'Equipo Crónica i altres.
Als Països Catalans, que sàpiga, hi ha sis museus de nines: el Museu de la Nina de Castell d'Aro, fundat el 1997; el Museu de Nines Antigues de Ciutat de Mallorca; el Museu de Nines Russes de Les Escaldes-Engordany, a Andorra; el Museu Romàntic de Sitges -col·lecció de Lola Anglada-; i dos museus del País valencià: el Museu de les Nines d'Onil i el Museu de les Cases de Nines del Castell de Guadalest. A més de la presència de ninos i nines als Museu del Joguet de Figueres, al de Verdú i en d'altres. També hi ha diversos col·leccionistes privats, decantats tant per les senyorials nines de porcellana com per les humils nines de cartró o "pepes", com les que es fabriquen encara avui a Mèxic i que formen part de la cultura popular.
Les nines, ninos i ninots, altrament, formen part de la història. De fet és un dels joguets més antics de la Humanitat. Al Museu d'Empúries, per exemple, hi ha una nina romana articulada, que ja de petit vaig veure en una il·lustració de la Catalunya noucentista "grega" i que sempre em va intrigar: ens feia l'Antiguitat ben pròxima a nosaltres, ja que les nenes i les nenes grecs, romans, etc. jugaven, si fa no fa, amb les mateixes coses. O els antics egipcis, que les feien de fusta, o els aborígens americans -del nord i del sud- que les feien -i encara se'n troben, d'actuals-, de teixits, llana, etc. O els esquimals, que feien servir la pell de foca, i el paper doblegat els japonesos.
Les nines, a més, marcaven clarament no solament la diferència de sexe, sinó també de classe. De porcellana, fràgils i amb vestits luxosos d'època per a a les nenes riques i simples pepes de cartró, de drap o d'altres materials humils per les nenes pobres. O les encara més fràgils de cera, o les de cel·luloide, vinil, plàstics diversos, resines, simple fang: no hi ha cap material que s'hi resisteixi.
A casa nostra les primeres nines industrials de ceràmica es van fabricar a Onil, País Valencià, al taller de Ramon Mira Vidal. A Barcelona, la Casa Paluzie, a Mataró, l'empresa Borrás Plana, a Ibi, els Payà, i a Perpinyà, l'empresa Capi, Casa Pi, també varen ser coneguts fabricants de nines i ninos. Aviat es van fer servir altres materials com ara el cartró, la fusta, la llauna o el drap -no sé si amb farcit de segon, tal com es feia a França ("poupée de cire, poupée de son", com cantava France Gall)-. El 1945, Llúcia i Salvi Pi, de Capi, presenten la nina Bella. Serà la nina més venuda a França. El disseny era de Miquel Paredes, l'escultor aleshores exiliat que el 1936 havia estat l'autor de la figura "El Més Petit de Tots" (de la qual en tinc un exemplar, autentificat), el ninot del Comissariat de Propaganda de la Generalitat.
