Jaume Collboni té raó: el concert del Camp Nou va ser una festa independentista. La immensa majoria d'assistents estaven a favor de la independència i veien el dret a decidir com un camí per aconseguir-la. I això no és ni estrany ni sorprenent: al conjunt del país, la majoria dels que demanen la consulta és per votar a favor d'un estat propi, i la majoria dels que estan en contra de l'estat propi també estan en contra de la consulta. La posició estranya, per minoritària, és la que manté oficialment el PSC: sí a la consulta, perquè el dret a decidir és el fonament de la democràcia, però no a la independència, perquè el seu projecte és un altre. És una posició irreprotxable sobre el paper, però que encaixa malament en la realitat polaritzada d'una Catalunya cada dia més polititzada.

La majoria dels que estan en contra de la independència també ho estan de la consulta, per dues raons. La raó pràctica és el temor d'un resultat contrari als seus interessos. I la raó teòrica és la negació del fet nacional català, per tant de la sobirania catalana per decidir pel seu compte.

Els socialistes, en els seus documents, proclamen el caràcter nacional de Catalunya, i per tant no poden estar en contra del dret a decidir, però sectors molt importants del partit consideren suïcida barrejar-se amb els independentistes. Per aquest motiu no van anar al Camp Nou, ni a la constitució del Pacte Nacional. Ara el líder del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, ha escrit que "les imatges articulen el relat de la política i l'àlbum de fotografies del socialisme català comença a tenir massa absències". Al seu parer, no sortir en aquestes fotos equival a "regalar espai als adversaris". Però des de l'Hospitalet de Llobregat i des de tots els Hospitalets de la Catalunya que parla castellà, els Corbacho avisen: sortir a la foto sobiranista és regalar espai al PP i a Ciudadanos.

Del PSC s'ha elogiat el paper de pont que relligava catalans de diferents orígens i de sentiments nacionals diversos, però això ha estat possible mentre la qüestió nacional ha representat només una part del debat polític. Avui aquest debat ocupa gairebé tot l'espai. Hi ha un intens moviment tectònic de separació de plaques, i el pont que les lligava ja no aguanta la tensió. Decantar-se per qualsevol dels dos costats equival a perdre els militants i els vots de l'altre, sense garantia de conquerir-ne de nous, però quedar-se amb un peu a cada banda pot conduir tot el partit a caure pel forat del mig.