Amb tota la legitimitat i tota la vàlua moral que em dóna poder dir en veu alta que no tinc res més en propietat que la força del meu treball amb la qual procuro, entre d'altres coses, en companyia de la meva dona, habitatge, aliments i estudis per als meus tres fills adolescents; amb tota la força que em dóna pagar tots els meus impostos (que és una tercera part del que cobro) i a més tolerar -per "solidaritat" amb els qui no tenen treball, em diuen- que la Generalitat em furti la meitat de cada paga extraordinària; amb tota aquesta legitimitat, aquesta vàlua i aquesta força, m'atreveixo a dir-li al Sr. Mas que es deixi de ximpleries i que faci el favor, o de governar, o de plegar.
O ens n'anem, o ens quedem. Cal una decisió, ja. Que s'hi està còmode damunt la frontissa, marejant la pardala? Doncs, sí, però toca mullar-se i ser valents d'una vegada. Tot el que han fet fins ara ha estat crear una comissió, obrir una oficina i dir que enviarà una carta... Certament, a Madrid estan tremolant. Estan acollonits. La prudència l'està fent covard, president. Jo no vull un president pusil·lànime.
Però no es tracta tant de demanar el referèndum per dir sí a la independència; es tracta de pensar el país que volem l'endemà de la independència. No es tracta de dir que la solució a tots els problemes és deixar de dependre de Madrid, sinó de dir què en farem dels nostres diners, com els administrarem. Jo no me'n vaig a Ítaca amb algú que no m'ha dit quin repartiment del pastís té preparat; amb algú que s'afanya a retallar-me el salari però que permet que el seu partit contracti assessors i càrrecs de confiança a compte dels diners públics; amb algú que està retallant la sanitat pública fins als límits del que és tolerable; amb algú que usa indistintament les paraules llibertat i sobirania, solidaritat i retallades. Exigeixo que em governi algú que s'aclareixi.
Sàpiga, per exemple, que no estic d'acord que cap ni un dels meus diners vagi destinat a sufragar (via indirecte) actes com el concert per la independència del proppassat cap de setmana. Dic indirecte perquè el mosaic patrocinat pel diari més subvencionat d'occident l'acabaré pagant en part jo; perquè el desplegament de TVC, la nostra, també... Oi que ens entenem? Les subvencions ja tenen aquestes coses. El concert, ben bé del segle XX, va comptar amb desafinats històrics, desajustos notables i una manca de tremp i modernitat proverbial. Per la TV va semblar la cosa més sosa i tronada que he vist mai des dels festivals de l'OTI. Que la causa tot ho justifica? Doncs, no, si em toca pagar (via indirecta, insisteixo) a través de la TV o de la premsa subvencionada.
Jo vull un país de debò. Amb polítics i idees polítiques de debò. Fa massa temps que aquest país és de fireta. No em reca en absolut passar angúnies cada mes si els diners que pago en impostos són destinats a ensenyament, a sanitat i a pagar pensions. No em sap cap greu que allò que em treuen del meu salari serveixi per investigar medicaments, per aprofundir en coneixements de tecnologia i ciència, per ajudar amb beques o préstecs gent que necessita diners per menjar, per aixoplugar-se, per viure. Però de cap manera puc admetre que els meus diners serveixin per subvencionar diaris, actes polítics, festivals de música catalana, cinema en català o cants de sirena.
La pregunta no és tant si Catalunya pot plantejar-se ser independent o no, com saber quin model de Catalunya s'està pensant i si aquesta Catalunya es mereix ser independent. Quin és el projecte de país en què s'està pensant? Si es tracta de repetir els motlles del que tenim, no val la pena fer ni un pas. No anirem del foc a les brases. Si la idea és que l'oligarquia catalana remeni les cireres i com que n'hi haurà més (de cireres per remenar), en sobraran més per al poble, a mi no m'hi trobaran pas en aquesta aventura. A mi em cal saber per què volem la llibertat. Llibertat, per a què?, per a fer què? Si a continuació algú m'hi escriu "per assolir la igualtat entre tots" i "per promoure la fraternitat universal", ho veuré més clar.
Vull somniar que un dia viuré en un país que no entendrà de privilegis, que valorarà la gent pel que és i no pel que té, un país model de democràcia i drets humans (dret a l'habitatge, al treball, a l'educació pública i gratuïta, a la sanitat universal i gratuïta, a un salari mínim...); un país que serà model per a veïns i nacions... Vull somniar que els fills dels treballadors podran estudiar a les universitats perquè seran becats; que els pensionistes accediran a les teràpies i a les medicines amb facilitat i amb gratuïtat; que els hospitals i escoles públiques són dels millors del món. Vull somniar en un sistema polític participatiu, per barris, amb gent que opina, que s'involucra i que treballa pel bé comú. Vull creure que el meu país pot ser model d'integració, d'igualtat i de solidaritat.
No puc creure en una Catalunya plena de senyeres, sardanes, balls de bastons o castellers, si ningú no m'explica quin és el farciment del pastís. Tinc tota la impressió que fa temps que només s'està parlant de la decoració del país. Jo vull un país de debò; un país per a tots; un país amb esperança i il·lusió. Fer un país no és només qüestió d'independitzar-se; un país es fa dia a dia, amb la gent i per a la gent.
Bé prou que m'adono que són tantes les renúncies que s'hi han de donar; tants rics que han de renunciar al seu déu Mides; tants egos que han de pensar en els altres; tants polítics que han de plegar..., que la Catalunya independent quasi és tasca impossible per a la classe dirigent i amb poder econòmic. Només el poble, que amb els seus impostos sosté l'estat, té la legitimitat , el valor i la força per exigir que els seus diners es dediquin a una o altra cosa.
