Hi ha algunes paraules que s'han d'emprar molt curosament. I no és que, per elles mateixes, siguin malèfiques o negatives. No. És l'ús que se n'ha fet el que els confereix una significació singular, ja sigui positiva o negativa. I si la positiva és engrescadora i molt cobejada pels creadors d'imatge o pels experts en marquèting, les negatives es poden convertir en una arma en contra de qui la fa servir. Són paraules que poden despertar records, fets d'inoportuna memòria.

Per exemple, la paraula "adhesió", un dels atributs més perseguits pels polítics entre els seus votants o seguidors. És lògic: provocar adhesió és generar fe en allò que hom fa o representa. Però quan aquesta adhesió es demana en lloc de guanyar-la, quan a més ha d'anar acompanyada de trets identificadors, a molta gent ens agafen esgarrifances. Perquè hi va haver un temps en què l'adhesió no només es demanava sinó que s'exigia, i també amb dades d'identificació, però no per donar-te un copet amb la mà a l'esquena, sinó amb una porra i al cap. L'adhesió, quan no neix espontània i anònima, sempre acaba tenint un significat divisor. Bons i dolents. Adherits o contraris. Amb mi o contra mi. I no en fa pas tant, d'això.

No. L'adhesió no es demana, i menys com un xec en blanc, sigui quina sigui la raó que justifiqui la sol·licitud. L'adhesió es guanya dia a dia, amb fets i no pas amb paraules. I té la seva expressió a les urnes. Espontània, anònima. Qualsevol altra classe pot acabar buscant les adhesions indestructibles, inassequibles al descoratjament, als principis fonamentals de qualsevol moviment o ideologia. Volem una Catalunya gran i lliure; no Catalunya, una, gran i lliure.