L 'abdicació d'Albert II de Bèlgica a favor del seu fill el príncep Felip és una notícia més que fa pensar en la Monarquia Espanyola. L'abdicació del rei dels belgues, amb 79 anys, a favor del seu fill Felip que ja ha superat els 50 anys, té diverses lectures, i en relació amb Espanya, potser més lectures que en les monarquies que el van precedir aquest mateix any 2013 com la d'Holanda i la de Dinamarca.

L'abdicació del rei Albert II ve precedida per una crisi d'Estat a Bèlgica com no n'hi ha hagut des de temps del rei Leopold, amb 500 dies sense poder formar govern a causa de la divisió entre valons i flamencs. Ja es va dir en temps del primer monarca belga, Leopold I, que Bèlgica no era una nació, sinó la unitat de flamencs i valons en la persona del Rei. El rei dels belgues, per tant, ha de ser un monarca que sospesi molt l'equilibri entre les comunitats que parlen francès (valons), flamenc i també en alemany. Per això el seu comiat el va llegir en els tres idiomes oficials d'aquest estat.

També el rei d'Espanya, Joan Carles I, en un cas semblant, haurà de dimitir parlant en espanyol, euskera, català i gallec. La llengua no conforma una nació, però la justifica i li dóna l'eix vertebral de tota la resta. Unamuno, per exemple, parlava de l'Espanya plurilingüe i criticava els universitaris, les persones cultes, que "encara no parlaven i/o entenien català". Això és una cosa que avui s'intenta pal·liar, i sembla que entre les persones cultes es passa del rebuig del català a la seva assumpció i coneixement, almenys com a llengua que s'entén perfectament, però no com José María Aznar, que va dir aquella estupidesa de parlar-lo "en la intimitat". Potser ho va dir -per no tenir majoria absoluta per governar- pensant en Enric IV, rei de Navarra, albigès, i després proposat al tron de França (catòlic), que "París bé val una Missa". El català és una llengua cada vegada més respectada en el món cultural espanyol, encara que a les xarxes socials apareixen insults d'una part i una altra que no tenen res a veure amb la bona educació i menys amb el nivell cultural de qui els propicia.

Un altre paral·lelisme entre la monarquia belga i l'espanyola són les desavinences matrimonials. Això no ha estat cap problema a Bèlgica per educar el príncep Felip fora de la llar familiar i donar-li una educació adequada, tutelada pels reis Balduí i Fabiola. No és el cas de l'espanyol Felip de Borbó, encara que en la seva vida, als seus 45 anys, ha vist i ha viscut en el si d'una família en la qual s'han donat diverses i múltiples vicissituds anormals, com ruptures, fins a acusacions de malversació de diners. El príncep Felip de Borbó va dir un dia: "Jo sé molt bé el que vaig jurar" quan va prendre el títol de Príncep d'Astúries i successor al tron d'Espanya. És una frase que té un punt d'enigmàtic. També el seu pare va jurar el que el general Franco li va posar per davant: la Llei Orgànica de l'Estat, els Principis del Movimiento Nacional, el Fur del Treball, la Llei de Successió, etc., que en el regnat de Joan Carles no van durar més d'un any, a la qual cosa cal afegir: gràcies a Déu. Va construir un règim basat en una democràcia del "laissez faire, laissez passer" que ha donat -i dóna- molta feina als jutges per la corrupció, i també als polítics, que no paren de discutir ni entendre el que és l'estat de les autonomies, entrant fins i tot en secessionismes.

Els prínceps belgues, Felip i Matilde, al dir dels belgues, són una incògnita, perquè dubten si el príncep Felip sabrà mantenir, com Leopold I i els seus successors, el dificilíssim equilibri entre flamencs i valons. L'encara rei Albert II, davant la crisi d'Estat, davant la crisi familiar i davant la delicada salut, no se sent amb forces per seguir ?endavant en aquest delicat moment i prefereix passar el testimoni al seu fill. Molts pensen que un príncep situat al tron no és el mateix que fora d'ell, ja que l'ofici ve del càrrec i molt diferents es veuen les coses des d'un lloc sense responsabilitats directes a haver de fer front, dia sí i dia també, als litigis que viuen de manera permanent els belgues.

El rei Joan Carles té problemes familiars molt més importants que el rei Albert II, i a més viu en un moment en què l'articulació o encaix de l'Estat està en entredit a causa de les autonomies, on 17 parlaments ?se?guiran fent lleis i més lleis, creamt complicades situacions i no només als mercats, sinó en la vida diària, cossa que seguirà motivant divisions i incomprensions. Els problemes familiars poden resoldre's amb la successió: amb un nou rei, tot s'esborra i es torna a començar. Com es diu a Roma amb els papes: "un Papa bolla e l'altro sbolla", és a dir, que un Papa fa les coses d'una manera, però el següent les pot fer d'una altra i elimina els gèrmens negatius que hagi pogut crear el predecessor. Ho veiem amb el papa Francesc, ho vam veure amb Joan Pau II, del qual m'alegro que a final d'aquest any serà proclamat sant, ja que la multitud el dia del seu enterrament ja va clamar "Santo súbito!" i el poble és molt més savi del que es creu: és el que es diu en llatí "sensus fidei" i que va recollir el Concili Vaticà II.

Del que s'ha dit queda segur que Felip de Borbó regnarà d'una altra manera -esperem que millor- de com ho està fent el seu pare, i no cal tallar les ales als dofins. Felip de Borbó sap bé que si no regna al gust del seu poble, potser arribarà el final de la monarquia espanyola. Per això es pot esperar que faci alguna cosa millor que el joancarlisme: "laissez faire, laissez passer", que ha servit perquè Andalusia i les finances del PP, per no dir altres històries com el cas Urdangarin, hagin omplert de papers els jutjats i les sentències dels quals no es preveuen per demà passat.