Entre els polítics als quals els costa mentir, aquells que són incapaços de dir una veritat i els que no saben distingir entre una cosa i una altra, Espanya podria contribuir amb certa eficàcia i en bona mesura a reforçar les dues últimes categories. L'última, en concret, la que se circumscriu al discerniment de la veritat i la mentida, és segurament per on més s'ha transitat en els anys que van des de la Transició a aquí.
Felipe González, quan parlava de modernitzar Espanya, no tenia previst que en el futur disposaria en un dels seus governs d'un ministre de l'Interior que anava a permetre els registres als domicilis o un director de la Guàrdia Civil disposat a endur-se fins i tot els diners per als orfes. No sabia si estava mentint o dient la veritat en comprometre's amb la modernització. Encara que probablement tampoc sabés distingir ja entre l'una i l'altra.
Aznar es va afartar de manejar aquell cop d'efecte d'"Espanya va bé", segurament amb la intenció no de falsejar la realitat, sinó realment convençut que hi anava. I en efecte així era per a ell i altres dirigents del PP. Ells eren l'Espanya dels sobresous i dels viatges que la Policia ha incorporat ara al sumari del cas Gürtel. Però Espanya no anava precisament bé com es comprovaria més tard passant abruptament del somni hortera de la bombolla al cop posterior.
El polític que no sap distingir entre la veritat i la mentida s'ha especialitzat a promocionar el món il·lusori en el qual viu. Aquest és l'escenari que li fabriquen els que l'envolten i que no té res a veure amb el de la gran majoria.
El felipisme va caure del seu propi pedestal enmig d'una traca sense precedents de corrupció; els escàndols de l'aznarat es van conèixer més tard; el zapaterisme va dibuixar l'Espanya alienada que preconitzaven el mateix Zapatero i els seus ministres, i a Rajoy li queda una última oportunitat de tornar confiança als espanyols reduint els privilegis d'una casta. Si és que va seriosament i és veritat el tema de la reforma de l'Administració.
