Un jutge no és un personatge simpàtic. Un rei basa el seu èxit en l'afectuosa adhesió que desperta entre els súbdits que li atorguen els seus nombrosos privilegis. Un país en el qual els jutges avantatgen en simpatia als reis demostra que els magistrats exerceixen les seves funcions per damunt del deure -corrupció, desnonaments, preferents- i que la Família Reial afronta un greu problema. D'imatge, llevat que la corona no disposa de cap altra arma perquè el seu discurs és un aigüerol insípid. Aquest país es diu Espanya, ens n'estàvem oblidant.

Per solucionar el risc d'extinció, La Zarzuela ha decidit criticar els jutges que compleixen amb la seva feina, i desplegar tàctiques d'interacció amb la premsa que posarien vermell Franco. S'aconsegueix d'aquesta manera el doble objectiu d'augmentar la simpatia de la població cap als tribunals, i d'erigir-se en la institutriu rondinaire que esbronca els contribuents que la sufraguen. Els oracles regis es transmeten en estranys aquelarres, celebrats per la Casa del Rei amb periodistes no especificats, però seleccionats per la flexibilitat del seu llom i per la seva disposició a incomplir tots els codis ètics de la professió que abandonen de seguida que traspassen el llindar palatí.

A través dels mísers portaveus de La Sarsuela aprenem que Cristina de Borbó és Infanta i màrtir, l'única de la llarga llista de sacrificats que habita un palauet de deu milions d'euros i té tot l'Estat al seu servei perquè no rendeixi comptes. En canvi, els periodistes d'espinada doblegada no transmeten cap intenció règia de tornar els milions d'euros públics saquejats pels seus membres menys recomanables. Gràcies a aquesta nefasta política de comunicació, el Rei dificulta una mica més la successió en el seu fill, i s'emparenta amb el Felipe González-conseller de Gas Natural- que posa el seu segon braç al foc per Álvarez, després d'haver cremat el primer en la foguera de Barrionuevo i els seus GAL. Atès que el monarca i el seu principal president del Govern insisteixen a arruïnar la transició, no és estrany que la ciutadania busqui aixopluc sota l'aspre mantell judicial.