Diu el meu amic, l'ase ronyós i savi: El cervell humà no fou construït per entendre res, així que és millor que desisteixis de comprendre la realitat en què, tanmateix, has de viure. Potser -he pensat-, s'ha deixat guanyar per l'escepticisme. Li he dit, a manera de rèplica, que la capacitat d'entendre i de parlar és, justament, allò que distingeix l'home sobre els animals. Però el meu amic s'ha enfadat, en sentir que li ho deia tan segur. I ha replicat que és un error meu, un prejudici heretat de la Il·lustració. I ha continuat el seu discurs: Llavors tractaren de definir els homes per la seva racionalitat i els animals per la suposada irracionalitat. No els era fàcil als homes -no els ho és encara ara-, acceptar que un ase pot tenir a vegades més llum dins el cap que no un home. Més difícil resulta reconèixer un bri d'intel·ligència dins el cap d'una somereta del bonjesús o d'una paparra. La llum de l'enteniment emergeix a vegades dins el caparrí d'una gallina, rere la mirada d'una òliba, entre les orelles d'una llebre. El vell Aristòtil, que s'havia adonat de les profundes contradiccions en què cauen els homes, prohibia dir o fer una cosa i al mateix temps dir o fer la contrària. Això només succeeix en el cervell humà. No hi ha, si bé ho repares, un sol animal capaç de contradir-se. I els estudiosos de la conducta animal han descobert que, fins i tot quan tracten de mentir -perquè els animals també saben mentir-, s'esforcen per no creure's les pròpies mentides. Els humans menteixen més del que seria permissible, però el problema rau en què s'arriben a convèncer que han dit la veritat. Més ben dit: S'esforcen per creure's que les mentides que diuen són la veritat.

Li he dit que m'estalviï els exemples. I m'assegura que la realitat n'és plena, d'exemples, però que no m'esforci. Tanmateix no seria capaç d'entendre-ho. El cervell humà no fou construït per entendre res. Ha dit sense reserves: Després que els primers pares -els vostres primers pares-, foren expulsats del paradís terrenal, començaren a fer robatoris, rapinyes, falsos juraments, i molts d'altres comportaments abominables. Encara no heu parat. No tardaren a especular amb les necessitats dels pobres i a endur-se'n els diners que guanyaven als paradisos fiscals. Tot just els varen treure del paradís terrenal, es posaren a córrer cap a Suïssa, cap a les illes Seychelles, cap a Hong Kong...

Mentre això succeïa, heu creat un oceà de lletjor: arreu emergeixen els centres comercials, els polígons, les barriades compactes amb centenars de pisos i de xalets, els prostíbuls amb cartells de neó, les màquines que es mengen els diners i alhora fan música, prolifera la morralla cultural, viviu en un món farcit de reproduccions de plàstic. La moral i l'espai, al mateix nivell de degradació. Ja només se sent olor de fritanga. Les ciutats s'omplen de basars xinesos. Només hi ha una cosa que uneix els homes: les rotondes. Poca cosa més. On ara és ple de rotondes abans hi havia ametllers i figueres.

Tu creus -he preguntat-, que vora l'abisme, encara és possible cantar una cançó de bres? Dorm, dorm, petitó, dorm. Ja sé que el nostre cervell no està preparat, que el passat és imprevisible...

No oblidis -m'ha dit- que és el temps d'embogir i riure's del món. No esperis a demà. Hi ha gent que no embogeix mai i la seva vida és horrible. Creu-me -ha insistit el meu amic-, ara és el temps de cometre errors, de pujar al tren equivocat i extraviar-se. Ara és el temps de mossegar la poma. Pensa que el passat és imprevisible. Ara és el temps d'enamorar-se com bojos, d'acudir a la universitat i fer una llicenciatura que no serveixi per a res. Ara és el temps.