Edward Snowden, l'analista de la CIA que ha filtrat dades de l'afició nord-americana a mirar pel forat del pany, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, tenen una cosa fonamental en comú: la percepció social que es tracta de portadors d'una determinada veritat, paladins de la transparència que desafien el sistema i són perseguits per atrevir-s'hi. Per a uns determinats sectors, són herois perquè encarnen la fragilitat dels governs i dels seus mecanismes de representació; per a d'altres, són simples delinqüents perquè, al capdavall, han trencat les regles del joc i aquest, per enganyós que sigui, és garant d'un equilibri, d'una estabilitat. Són, en qualsevol cas, detonants d'un debat apassionant sobre el que sabem i podríem saber, sobre la disjuntiva de viure en la inòpia o d'endinsar-se en doloroses certeses. Snowden i Assange, personatges construïts més per l'opinió de tercers que pel relat explicat per ells mateixos, són el necessari contrapunt d'un món massa acostumat a creure's la versió oficial. Són marques, icones d'una discussió pública.
A casa nostra, en canvi, els Snowden i Assange possibles no només actuen a molt petita escala, sinó que veuen com se'ls condemna a l'ostracisme mediàtic i, pitjor encara, se'ls nega la dimensió èpica dels seus actes. Aquells que van filtrar el discurs de Duran a Girona o la conversa de la Camacho al restaurant La Camarga són éssers anònims, incerts, que viuen a les ombres perquè els objectius de les seves malifetes tenen prou poder com per silenciar-los. No hi ha clam social per conèixer la seva identitat i venerar-los com a herois perquè, en el cas de la Camacho, alguns mitjans són còmplices del relat oficial i accepten no exercir el periodisme a benefici del protocol pur i dur. I és davant d'evidències com aquesta que convé recordar la màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques".
