Abans de la caiguda del Mur de Berlín hi havia dues alemanyes: la RDA, al bloc de països comunistes, i la RFA, a l'altre bloc. Alguns encara recordaran que una era la República Democràtica Alemanya i l'altra la República Federal Alemanya. I fins i tot encara es podria trobar algú que recordaria que la capital de la RFA era Bonn, la ciutat natal de Beethoven. Tot això que hem exposat, que l'any 2013 del segle XXI sona tan tronat, desfasat i passat de moda, només per dir que si alguna vegada hi ha hagut en la història moderna d'Europa un estat federal, aquest ha estat l'antiga República Federal Alemanya i des de llavors cap més. Potser seria hora que comencéssim a dir les coses pel seu nom, encara que només sigui en l'etapa final durant la qual Catalunya encara pertany a l'Estat espanyol.

Si ens hi fixem bé, i per molt que busquem per Europa, no trobarem cap altre cas de federalisme explícit en el mateix nom de la república com en el cas de l'antiga RFA, actual Alemanya. En efecte, no hi ha ni existeix una França federal, ni tampoc una Itàlia del mateix estil. I encara menys un Regne Unit o Gran Bretanya federal, només Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord; però res d'Estat federal. Si de cas, i anant una mica lluny dins dels països que formen el Primer Món o Occident, trobaríem els Estats Units d'Amèrica, que són estats que es van anar formant, que van lluitar primer contra els anglesos per esdevenir independents, que després van lluitar entre ells en la Guerra Civil nord-americana, i que finalment es van organitzar en una federació d'estats que es van unir per formar els EUA.

Per tant, i a risc de fer-me pesat o fins i tot molest per a alguns, cal deixar ben clar que la Jove Democràcia Espanyola nascuda després de la mort del dictador i durant la transició, mai, mai ha estat un estat federal. O potser algú ha vist alguna vegada que de l'anomenat Reino de España algú en digués el Reino Federal de España? Home, per l'amor del cel, siguem una mica seriosos a l'hora de parlar de l'organització dels estats! Per què ens costa tantíssim recordar que durant la transició, i fins i tot abans, a Espanya només hi havia dos territoris diferents de la resta que eren Euskadi i Catalunya? Per què ara apareixen somiatruites federalistes (gairebé surrealistes) parlant d'una Espanya federal hipotètica i impossible que mai ni el PP ni el PSOE han volgut? Per què no dir clar i català que l'Estat espanyol de les autonomies és només una farsa, una comèdia, destinada a amagar i diluir dues realitats nacionals diferents d'Espanya com són el País Basc i Catalunya?

I el més curiós del cas és adonar-se (precisament a aquestes altures del procés) com durant anys i dècades els qui han estat considerats com uns somiatruites han estat els independentistes catalans (especialment ERC) i no pas els federalistes hiperbòlics catalans. Té nassos veure com durant tant de temps els primers sempre eren considerats els somiatruites, els idealistes, els qui no tocaven de peus a terra, i en canvi els somnis federals irreals dels germans Maragall, de Montserrat Tura, d'en Quim Nadal i de molts altres integrants dels sector catalanista del PSC, aquests sí, en canvi eren reals, possibilistes, de gent que tenia el cap ben posat i els peus plantats en la realitat del país (tant el català com l'espanyol, o potser un peu en cadascun).

Tot això, però, ha canviat d'una manera radical des de l'11 de setembre de l'any passat. I aquí ens podríem referir també a les darrers enquestes d'opinió pel que fa a la intenció de vot o a la mateixa nit del Concert per la Llibertat. Però crec que no cal, perquè amb la dimissió d'Ernest Maragall i amb la de molts altres membres del PSC arreu del país, crec que ha quedat clar que d'una banda mig partit, o almenys els integrants del sector catalanista del PSC, estan en contra de les maniobres desesperades de Pere Navarro per intentar salvar el vaixell socialista català i alhora no perdre la tutela de sempre del PSOE. És tan evident que mig partit (Navarro i direcció inclosa) s'oposa al referèndum o a la consulta pel dret a decidir i que el sector catalanista hi està a favor, que crec que abans del 2014 l'actual PSC es dividirà en dues parts. Ei, i potser no seran els únics, perquè el merder que hi ha dins de la federació (aquests sí que estan federats, senyor Navarro) de CiU comença a ser un espectacle de vegades penós.

Ara bé, retornant al tema que avui ens ocupa (un suposat federalisme que ningú ha vist mai a les Espanyes), crec que hem arribat a un punt de cinisme dins del qual seria hora d'exigir un mínim de seriositat als responsables del PSC. A qui volen enganyar amb una Espanya federal imaginària i amb una hipotètica reforma de la Constitució Espanyola que el PP ja ha avançat que no consentirà? Què espera el PSC, quedar per darrera del PP i de C's en les properes eleccions per començar a decidir si és un partit català o espanyol? Em temo que molt abans ja s'haurà desintegrat en l'espai-temps federalista.