L'estima i el tractament del patrimoni arquitectònic i monumental han fet un camí estrambòtic en l'espai i en el temps. Un petit tast ja és sorprenent: l'any 1782, l'Academia de Bellas Artes de San Fernando considerava l'art romànic com "una mola de pedra de molt mal gust i els pocs ornaments són ridículs i bàrbars". Obeint a aquest desgraciat pensament es va destruir totalment l'església romànica de la Rodona, a Vic. Una altra embestida, ja en el segle XX, va ser la del famós arquitecte Le Corbusier, quan volia dinamitar tot el barri vell de París per tenir-hi llibertat de plànol en aquell espai. A vegades l'atac és múltiple, com seria el cas del monestir de Ripoll: primerament pateix un terratrèmol, després li vénen el saqueig i l'abandó, i finalment una degradació química de l'ambient. No pararíem de veure nafres a tot arreu. Però també trobaríem signes d'esperança referents a l'estimació del patrimoni que forma part inseparable del nostre paisatge. I com diu el pintor Ràfols Casamada, "el paisatge no existeix si ningú no se'l mira, el paisatge ho és en funció de la mirada".
Tot exercint la mirada sobre els nostres paisatges s'ha desvetllat la necessitat de recuperació. Una estimació en porta una altra. És l'acompliment d'un vell desig que Jacint Verdaguer expressava als qui "pel pla i la serra en el camp de la pàtria espigolau, ajudeu-li a collir el que és a terra, ajudeu-li a servar el que li cau". Molt després d'aquella Renaixença catalana va destacar un document altament positiu, la "Carta de Venècia", que recomanava la restauració fonament-la en el respecte sagrat dels elements autèntics i que s'hauria d'aturar en el moment que comença la suposició.
A Girona tenim ara una "nova" joia de la corona del patrimoni antic. S'ha acabat la restauració del claustre de Sant Daniel, monestir que ara celebra els seus mil anys d'existència. L'extrema fidelitat als orígens que han observat els tècnics restauradors ens permet de dir, ben joiosament, que s'estrena un claustre dels segles XII i XIII. Actualment la comunitat de benedictines viu una clausura humanitzada i participativa, ben diferent d'aquella que en èpoques reculades significava, ja geogràficament, una desaparició, un tancament absolut. Els nostres escriptors clàssics, quan s'acostaven a Sant Daniel, podien lloar que "les violes perfumen la vall i us fan oblidar que sou a les portes d'una ciutat enyorada i severa" (Tomàs Garcés) i podien primfilar que "el ver paisatge gironí, meravellat com les arquitectures de la ciutat aquietades per un somni medieval, rau en les incomparables valls de Sant Daniel" (Xavier Monsalvatje), i mentrestant "canten les benedictines, cor obert i sense vel, i recull el càntic verge la vall de Sant Daniel" (Pere Ribot). I així en faríem un bon ram, perfumat amb lletres memorables.
Però als llibres gironins és difícil trobar-hi unes línies referents al claustre de Sant Daniel, era, senzillament, un espai tancat i ignorat. Ara, el dia en què se celebrava el final de les obres de restauració, s'ha pogut contemplar un monument excepcional, entranyable, esplèndid i molts adjectius més, obra de restauració intel·ligent, respectuosa, modèlica. La comunitat de monges benedictines n'oferirà unes visites guiades i la ciutadania gironina d'alta sensibilitat sabrà rebre l'oferta amb una agraïda assistència.
Estimada comunitat de monges benedictines, vosaltres que "espigolau al camp de la pàtria" gironina, que la vostra companyia sigui per molts anys.
