Les últimes enquestes, incloses les que menteixen, que són totes, confirmen el que ja sabíem de fa mesos: s'enfonsa el bipartidisme. Ningú em privarà del plaer de celebrar-ho amb una ampolla del millor cava, que em prendré, fins i tot, amb la fruïció d'una petita venjança -massa venjança produeix aerofàgia-, però no creguin que tot seran facilitats. Aquests gats vells són mestres en trapelleries i toquen la flauta fins i tot amb el cul. Això sí, encara que se'ls ocorri una grosse koalition, sense la cultura alemanya d'unitat nacional i pacte social, ens passaria com als italians: l'esquerra (que podria ser) socialdemòcrata, s'acabaria d'esvair en l'aire, com una il·lusió.
L'altre dia vaig menjar amb un grup d'amics més aviat peperos i em va sorprendre la seva independència de judici, el seu desamor per un partit enfangat en martingales de tots els calibres. Potser estigui perdent gas la cultura de la trinxera i el bàndol. Un d'aquests amics ens va dir: "UPyD és un enigma: del tot insuficient. Funciona com la franquícia de Rosa Díez". Jo no ho hauria dit millor. Després vam parlar d'Izquierda Unida (i de Compromís), que tampoc no sabem com funcionaran amb una ració més gran de poder (encara que jo, personalment, prefereixo provar-ho). "En definitiva -va continuar aquest amic- el futur d'una democràcia depèn molt de les forces que representen la centralitat".
Cert, sempre que aquesta centralitat no s'usi per a blindatges mutus, impunitats de garantia recíproca, saquejos sense mesura, pràctiques dels clients impúdiques i submissió incondicional al gran diner. Hauran de fer política i guanyar-se el respecte. Com qualsevol. I encara estan llunyíssim d'això, entre d'altres coses perquè el PP és un partit de doble ànima -franquista i liberal- que, sovint, sacrifica la sobirania de l'individu per la tutela eclesiàstica i el PSOE es va sentir còmode, per pura ganduleria i durant massa anys, com a apèndix flàccid del PP: no els ha servit per guanyar, però alguns han fet carrera.
