Dilluns es complia exactament un any des de l'entrada en vigor de l'última reforma laboral, l'aprovada pel Govern de Mariano Rajoy, que encara té pendent fer un pas més enllà a recomanació de la troica -Comissió Europea (CE), Banc Central Europeu (BCE) i Fons Monetari Internacional (FMI)- i que no ha donat grans resultats en el que era el seu principal objectiu i el gran repte que afronta en aquests moments l'economia espanyola: aturar la sagnia de la desocupació. Des de les patronals s'assegura que ha estat una eina vàlida per adaptar les empreses a la situació econòmica sense haver d'optar pel tancament i, ?almenys, no perdre excessiva competitivitat, però poca cosa més. Una adaptació que, segons els sindicats, s'ha efectuat sobre la retallada de salaris i drets dels treballadors. Però més enllà d'aquestes consideracions, els pretesos efectes beneficiosos anunciats estan per arribar en un horitzó que es presumeix encara molt llunyà. El comportament del mercat laboral no ha millorat. Malgrat els últims resultats positius en la caiguda de la xifra d'aturats registrats -que ha disminuït durant quatre mesos de manera consecutiva-, aquests no han anat acompanyats per un increment de la creació de llocs de treball, perquè a les comarques gironines -i en el conjunt de l'Estat- hi continua havent més desocupats que ara fa un any. Tampoc no ha aconseguit revertir la tendència en el tipus de contractació: l'eventual és cada cop més nombrosa (gairebé del 90% el juny passat a Girona). També s'ha produït un increment de la conflictivitat en dos aspectes: el judicial i el de la negociació. En el primer, perquè els tribunals estan anul·lant nombrosos ERO a falta de garanties. I en el segon, perquè el final de la ultraactivitat dels convenis col·lectius ha deixat aquesta mateixa setmana centenars de milers de treballadors sense acords d'empresa, a l'espera dels convenis sectorials i abocats a una difícil negociació que pot acabar traduint-se en un increment de la conflictivitat.
