Tot torna: les ulleres de pasta, en Serrallonga, els pantalons "pitillo", els anuncis de Nocilla -leche, cacao, avellanas y azúcaaar!-, el Gran Hermano, en Superman -que ara és de ferro-, Sopa de Cabra -agh!-, els espots d'Estrella -agh, agh i agh!-, els pentinats afro, l'all, Ja t'ho diré -uf!-, Dallas!, les pel·lícules d'en Charles Bronson al Paramount Channel, en Guardiola -que és a Alemanya i parla alemany, però com si fos aquí-, els gintònics de Gin Giró -ara és molt cool beure-se'ls a l'antiga, sense "mariconades"-, les havaneres de Calella de Palafrugell -quanta raó té en Monzó quan diu que són un espectacle avorrit!-, els concerts de Manel -tan admirats per en Guardiola, sí, el que parla alemany i viu a Alemanya-, el running -si no ets un runner avui en dia ets un pringat-, els programes de ràdio d'estiu, els programes tontos de televisió d'estiu, les vagues de conductors d'autobusos a BCN, els concerts de cantautors eterns sota les estrelles -agh!-, el Gamper, els venedors de coco, coquito, coooco de la platja, l'Aznar -agh, agh, agh i agh!-, els sanfermines, les canços d'en Camilo Sesto, els melons Bollo, els ERO a la Seat, les encícliques del Sant Pare de torn, les trobades de sardanistes -uf!-, les pel·lícules d'en Louis de Funes als cinemes a la fresca, l'ensaladilla russa, les xancletes de dit, les espardenyes d'espart valgui la redundància -mira que n'arriben a ser d'incòmodes-, els sopars de carrer i en Mikel Erentxun i en Diego Vasallo, és a dir, en Duncan i en Dhu, o el que és el mateix, Duncan Dhu, el grup basc de cançons en espanyol que va posar banda sonora als primers petons amb llengua de tota una generació tot i tenir només un parell de grans èxits, un que parlava d'un centenar de gavines sense destí i un altre que deia alguna cosa d'algun carrer de París. Ditxosos retorns.
