osaltres sabíem d'un únic senyor, i vèiem com esdevenia gos. Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por, s'ajup sota el fuet....". Aquest Espriu, el musicat per Raimon; el de Ronda de mort a SineraHistòria d'Ester, postes en escena de Ricard Salvat i l'Adrià Gual al Romea, és el que més vivament recordem. L'Espriu de la resistència, de la recuperació dels mots de cada cosa. L'Espriu de Sefarad, el que estimava aquesta terra amb desesperat dolor. Un Espriu bandera en la recuperació de la llibertat, en la lluita contra el franquisme. Un Espriu popular, tant a l'abast que el més normal del món fou que l'Institut de Salt portés el seu nom. Indestriablement unit al país i a les seves llibertats o que moltes nenes es diguessin Laia.

Fou oblidat durant el pujolisme i els hereus de Pujol el recorden, en aquest centenari, en una versió academicista i minoritària.

Anàrem a veure l'exposició de la Casa de Cultura i tot el que diu deu ser cert: la càbala com a explicació i objectiu de molta part de la seva producció poètica, l'interès que podia tenir Espriu pel món jueu i la seva mística. Però allí, ni enlloc, trobàrem l'Espriu que s'havia convertit en símbol, en referent social, el que estava a la boca dels que lluitaven per les llibertats i el coneixement i divulgació de la cultura catalana.

Venen un Espriu per a entesos i minories, quan és tan actual. La pell de brau, Sefarad, està en crisi política i econòmica i l'oligarquia que la governa retalla llibertats i drets bàsics a les ciutadanes i als ciutadans, acaba amb la informació i imposa la propaganda, manipula el significat de les paraules per manipular, augmenta exponencialment l'exclusió social i ignora el dret i la voluntat expressada pels catalans i el seu Parlament. És útil llegir Espriu, o escoltar-lo a la veu de Raimon, per veure que és ben actual.