Dorm la platja de Garbet un somni ancestral, però no avui. Fa anys, uns privilegiats anaven a sopar en barca: una manera d'evitar els controls de trànsit. La família que hi viu volia ser independent, la metàfora del món que es fa petit tan ràpid i on creixen les passions locals. Platja entre vinyes que ja no és baixador de tren. L'estiu a Llançà és intens, però a indrets com el Cau del Llop recuperes les essències. Cap Ras és un santuari, i la cala del Borró un colofó. A Sant Pere Pescador, la platja on mor el Fluvià és l'indret dels esports aquàtics i de vent.
A cala Tamariua i cala Fornells, assaboreixen, estimats lectors, el gust salvatge de la Costa Brava. A Roses, la cala Montjoi és la seu de la Fundació que honorarà la tasca del cuiner internacionalment català que és Ferran Adrià: vegetació esquerpa, tan mediterrània. El vent a la cara: els mil colors del mar, del lapislàtzuli al turquesa rabiüt. Passin el cap Norfeu. Més enllà de cala Canadell, troben cala Jòncols: arrecerada i solitària, pigada de velers gronxats pel somni hipnòtic empordanès. Cala Jòncols en un dels flancs del cap de Creus torturat amb la tramuntana i el garbí. Cala Jòncols, com el poema de Kavafis, reivindica l'hel·lenisme a casa nostra. Si Cadaqués és un poble grec trasplantat, l'Escala és el nostre passat pescador fet present. Potser per això des de fa menys d'un segle és un racó triat pel primer turisme. Cala Portitxol, a tocar el Museu d'Empúries, és un tresor gens massificat. Cales i platges a l'estiu, de Portbou a Blanes, els nostres tresors per descobrir: la nostra vida a un altre ritme.
