Fa uns quants anys, a molts espanyols els sorprenia, tenint en compte la història d'Espanya que havien après per força, com era possible que el poble espanyol, "curtido en mil batallas por la libertad y por la justicia", hagués resistit impàvid una dictadura de 40 anys; com era possible que ningú no hagués fet res per impedir que el dictador morís de vell. Potser perquè els pocs que ho van provar hi van deixar la vida. Un humorista de l'època, José Luis Coll, va definir la situació: "Protestar por todo es muy español; conformarse con todo, también".
Ara potser ens escau perfectament l'acudit. Només que aleshores encara vivíem sota la por al règim, que va estar matant fins pocs mesos abans que morís el dictador al llit. Ara no hi ha dictadura, hi ha democràcia. Votem cada dos per tres, ens assabentem de molt del que passa al món, podem viatjar (si l'economia ens ho permet), podem llegir, podem viure on i com vulguem. I molt més. O això diuen.
Però hi ha dues coses que no han canviat: molts, massa, noms que sonen en el món de la política, sobretot en un partit, són hereus o deixebles dels que hi havia. Tant en el món polític com, sobretot, en l'econòmic. Aplegadissos o de soca-rel, coneguts o sempiterns anònims, el tarannà és el mateix. Però infinitament més extens, més golafre, més insensible. Més sagnant, menys espectacular. L'altra cosa que no ha canviat és la impertorbabilitat culpable, l'estultícia del poble, que pateix un lladronici permanent mentre mira, impassible, com s'engreixen les llistes de l'atur.
I ningú no diu res, ningú no fa res. Els estem fent la feina, gratis, als salvadors de pàtries. Que vindran, segur.
