El debat sobre el dret a la intimitat a Internet ha centrat bona part de l'atenció dels mitjans de comunicació arran de les declaracions d'Edward Snowden, antic empleat de la CIA, sobre les pràctiques dels Estats Units en relació amb l'espionatge. L'ús massiu de la xarxa pels ciutadans, així com la facilitat d'accés i difusió d'aquesta (ni tan sols fa falta un ordinador, n'hi ha prou amb un telèfon mòbil) i l'augment significatiu de les formes de comunicació a través de l'esmentat mitjà (xats, blocs, correus electrònics, etc...) han donat lloc en a penes uns anys a una tremenda transformació. No obstant això, els usuaris semblen no ser conscients o, simplement, es neguen a ser-ho, de la fragilitat que el món virtual implica en allò referent al secretisme i a l'opacitat de les converses i missatges que enviem amb el simple gest de pressionar una tecla.
Tots els Governs (no només el nord-americà) apel·len a la necessitat d'establir sistemes de control i vigilància com un petit peatge en benefici de la seguretat mundial. El mateix Obama, després de reunir-se amb el primer mandatari xinès Xi Jinping, va afirmar que els esmentats programes "ens ajuden a prevenir atacs terroristes" i que havien estat revisats pel seu equip d'assessors, pel Congrés i pel Poder Judicial. El president nord-americà va manifestar que "no es pot tenir cent per cent privacitat i cent per cent seguretat" i va assegurar que s'ha aconseguit "l'equilibri adequat" entre els dos drets.
Així que per garantir la seguretat dels seus respectius territoris la major part de governs mantenen, al costat dels Cossos de Policia, un o diversos Serveis d'Intel·ligència. Per aconseguir-la s'utilitza massivament tecnologia per a la intercepció de les telecomunicacions que faciliten el comès d'aquestes agències, la més famosa de les quals és la nord-americana NSA.
L'Agència de Seguretat Nacional (en anglès: National Security Agency) és una agència d'intel·ligència criptològica del Govern dels Estats Units administrada com a part del Departament de Defensa. Creada el 4 de novembre de 1952 pel president Harry S. Truman, la NSA és responsable d'obtenir i analitzar informació de qualsevol mitjà de comunicació, així com de garantir la seguretat de les comunicacions del Govern enfront d'altres agències estrangeres similars, fet que comporta la utilització del criptoanàlisi o estudi de sistemes criptogràfics.
La Casa Blanca ha vist com en les últimes setmanes han sortit a la llum les seves estratègies per captar informació sensible de milions de trucades telefòniques i accedir a les dades i als servidors empreses d'Internet com Google, Facebook o Apple. El director de l'Agència de Seguretat Nacional (NSA), James Clapper, ha criticat els mitjans de comunicació per haver realitzat "revelacions irresponsables" sobre uns programes de vigilància que ha reivindicat com a eines útils en la lluita contra el terrorisme. "Durant la setmana hem assistit a la revelació irresponsable de les mesures per assegurar la seguretat dels americans", va lamentar Clapper en un comunicat.
Segons la meva opinió, el verdader problema radica en els límits i controls que s'han d'imposar al poder governamental. Barack Obama deia haver arribat a "l'equilibri adequat" entre la intimitat i la seguretat però sense especificar la fórmula màgica utilitzada per aconseguir-ho i, sobretot, sense al·ludir als controls que existeixen perquè aquest desitjable equilibri no es trenqui. No hi ha dubte que un dels principis més sagrats del constitucionalisme és el del control dels poders. Qui controla als EUA l'Agència de Seguretat Nacional? Qui controla en els altres països a les seves respectives agències?
Potser jo estigui disposat a cedir una petita part de la meva intimitat en nom de la seguretat. Fins i tot pot ser que em resigni a incloure el concepte d'Internet i dret a la intimitat com un oxímoron més dins d'una ja llarga llista. Però en el que no estic disposat a cedir és en l'acceptació de l'existència d'organismes opacs, sense límits ni controls. Perquè llavors ja no estaríem parlant d'un limitació dels drets dels ciutadans sinó d'un canvi de model constitucional. I en aquest punt és impossible cedir.
