El marc legal espanyol preveu que les comunitats autònomes fixin el preu dels graus dins un interval que va d'un 15 a un 25% del cost dels estudis. Preveu, per tant, que l'administració pagui entre un 75 i un 85% del cost, beques a part. La implantació d'aquest model ha fet que estudiar a Catalunya pugui ser fins a 3 cops més car que a altres llocs d'Espanya (al País Valencià i Illes Balears és una mica menys, però també sobre la mitjana).

Després de la forta pujada de preus del curs passat a Catalunya enguany tocava congelar els preus per no dificultar encara més l'accés dels ciutadans a la universitat. En aquesta línia, el pacte d'ERC amb el govern de la Generalitat ha permès modular la idea inicial de la conselleria d'apujar la matrícula segons l'IPC (sobre un 2%) i els preus de la primera matrícula de grau quedaran congelats el proper curs 2013/14 (la resta augmentaran segons l'IPC).

Però el que és realment important és el que acaba pagant l'estudiant. I aquí hi entra la política de beques i l'objectiu d'aquestes, que no hauria de ser altre que assegurar un mecanisme d'equitat a l'hora de poder cursar estudis universitaris. Les beques d'accés a la universitat només s'haurien de concedir per motius socio-econòmics a tots aquells estudiants que hagin obtingut els requisits acadèmics mínims per poder entrar a la universitat.

No té cap sentit que un ministre justifiqui posar un llindar acadèmic d'un 6,5 -com pretenia el ministre Wert- argumentant que els estudiants amb notes més baixes no poden seguir els estudis amb garanties. Ve a dir: si no tens recursos i no arribes a un 6,5 no pots estudiar una carrera perquè tampoc l'acabaràs... però si tens un 5 i et pots pagar la carrera no et preocupis que l'Estat ja te'n pagarà fins al 85% del cost. Això no té cap ni peus

I si voleu una dada: el rendiment acadèmic a Catalunya el curs 2011/12 (crèdits aprovats/crèdits matriculats) va ser d'un 0,78. Per als estudiants amb nota d'accés entre 5 i 6 va ser d'un 0,70. Hi ha diferència, però tampoc tanta.