Té algun sentit que els controls de seguretat dels aeroports ens obliguin a obrir els ordinadors portàtils? En certa ocasió, un amable policia portuguès em va fer obrir l'estoig i va tocar l'ordinador amb la punta dels dits, i després va començar a tamborinejar sobre el portàtil com si fos un pianista fent exercicis de digitació, però me'l va tornar de seguida, gairebé amb timidesa, com si s'avergonyís d'haver-lo tocat i es disculpés per haver comès una relliscada gairebé immoral. Va evitar algun perill aquell lleu tocament? I què pretenia trobar aquell policia en la superfície del meu portàtil? Impossible saber-ho. I no fa gaire, un fornit policia americà es va posar uns guants de goma i em va mirar amb aquesta mirada amb què miren els especialistes de medicina interna als pacients als quals són a punt d'efectuar un tracte rectal. Tot seguit va aixecar l'ordinador i el va estar sostenint en l'aire durant uns instants, mentre el mirava a la besllum com si sospités que allà dins hi podia haver alguna cosa que anés a sortir per la seva pròpia voluntat davant la seva mirada intimidatòria i els seus severs guants de làtex (què podria ser allò?, això no estic en condicions de saber-ho). Després va fer el gest d'acostar-se'l a l'orella -amb intenció d'auscultar-lo, suposo-, encara que de seguida va canviar d'idea i em va tornar el portàtil amb un lleu gest de repugnància, com si ja li hagués efectuat una mena de tracte rectal a l'ordinador (o era a mi?). Si aquell policia va descobrir alguna cosa perillosa, o si va detectar alguna amenaça per a la seguretat nacional o per a l'avió en el qual anàvem a viatjar, no em va dir res i em va deixar passar sense més molèsties. Però ell i jo vam haver de dedicar cinc minuts del nostre temps a aquella inspecció rutinària que no va servir de res.

Suposo que hi ha un protocol específic i que els policies i els empleats de seguretat dels aeroports estan obligats a complir-lo, però no crec que serveixi de molt aixecar un portàtil i sostenir-lo uns segons en l'aire, el mateix que no serveix de res requisar tots els flascons d'aigua que porten els passatgers, o obligar-los a treure's les sabates abans de passar per l'arc detector de metalls. Hi ha moments en què tot sembla obeir a un ritual absurd que no té un altre objectiu que humiliar els passatgers, als quals se'ls recrimina portar cinturons amb sivelles, o botes amb reblons metàl·lics, o qualsevol altre objecte que sigui considerat inapropiat o sospitós. I per alguna raó, se'ns obliga a patir un petit calvari en forma d'ordres expressades amb grunyits i monosíl·labs: descalci's, camini, passi, estengui els braços, aturi's, què porta aquí? Potser només portem un paquet de xiclets o un clauer, però baixem el cap avergonyits perquè ens han fet creure per un segon que érem subjectes perillosos que estàvem incomplint alguna norma i que, pitjor encara, estàvem posant en perill la seguretat dels altres.

Ara llegeixo que algunes companyies aèries controlaran molt més l'equipatge de mà, així que ens obligaran a pesar i a mesurar les bosses de viatge que portem a la cabina, i també els estoigs d'ordinador i les bosses i fins i tot les bosses de compra, perquè també es limitarà el nombre d'objectes amb els quals podrem pujar a l'avió. Jo vaig veure una vegada a un passatger que entrava a la cabina amb un estoig que contenia un instrument de la mida d'un contrabaix, i vaig veure com dues hostesses les passaven de tots colors per posar-lo als compartiments per a l'equipatge. Comprenc que les companyies estiguin preocupades per la mida dels objectes, però amb l'excusa de controlar la mida, ara ja estan començant a limitar el nombre dels embalums i algunes companyies ja només deixen portar una sola peça d'equipatge de mà.

Hi va haver un temps que viatjar era una tasca relativament agradable, perquè les hostesses repartien copes de vi i hi havia espai suficient al seient per estirar les cames (ara tots estem obligats a practicar alguna modalitat ignota del ioga tàntric). Però tot això s'ha acabat. Vivim en el món low cost, amb prestacions low cost i humiliacions low cost, només que els preus ja no són low cost, o cada vegada ho són menys, perquè ja es van semblant als antics preus high cost. I amb l'excusa de vigilar la nostra seguretat, també es permet que siguem espiats i humiliats, i que algú espiï els nostres ordinadors o els nostres correus electrònics. Deu ser una mena de democràcia low cost, una mena de democràcia tutelada i sotmesa a vigilància i amb drets cada vegada més restringits. I cap aquí anem.