Una vila turística. Qualsevol. De la nostra Catalunya. Fa quinze anys. Le dernier cri? La inauguració de sucursals bancàries. Es multiplicaven com bolets. Fou un boom de pocs anys. I arribaren les fusions. De bancs i caixes. Reduïdes ara a la mitja dotzena. Eren anys de grans transformacions: dels cafès, en bars i en pubs; l'època daurada del paper. Desapareixia la roba dels restaurants. Qüestió d'estalviar sabons?
Les taules dels establiments, cada vegada més petites. Per encabir-hi més gent. O bé el nou sistema de taulells alts que et fan menjar de cara a la paret. I els bars s'anaven diversificant en sandwitxeries i entrepaneriesÉ Sorgien al mateix temps les cuines folklòriques; el sistema italoamericà de McDonalds i pizzeries es polia, un dia rere l'altre, els plats i els coberts dels clàssics restaurants i fondes. Les mateixes cuines orientals, de bracet amb les llatinoamericanes, feien espai a les noves degustacions procedents de les cinc parts del món. Amb les seves variants língüístiques i gastronòmiques.
Tampoc no quallà del tot; la imaginació és desbordant. Un bon dia començaren de pul·lular unes boutiques oferint totes la mateixa roba. Un avantatge supletori? Que l'empresa es tornava a quedar la roba sobrant; "Per no tenir racons". La roba no era l'eldorado. Perquè allò que volen els turistes en temps de calor és treure-se-la. I refrigerar el cos amb un aliment suau, fresc i gustós. I gairebé per generació espontània les viles de la costa i les de l'interior s'ompliren de gelateries que, per fer-ho més dolç, comparteixen l'espai amb les llaminadures. I amb el "Mister fish", els peixets que se't mengen la pell dels dits dels peus.
I les botigues de souvenirs? Els clàssics es mantenen: Toreros, peteneres, barrets mexicans i la samarreta del Barça. I una novetat que fa escruixir: sabates de goma amb la bandera catalana a la sola de les sabates. Suposem que la idea deu venir d'antics falangistes. Qui ho deia que no hi ha creativitat?
