Quan parlem tots fem una mica de trampeta per fer-nos-ho venir una mica bé. Però en el llenguatge polític convencional cada vegada hi ha menys vergonya. De primer em pensava que realment teníem una gran part de la classe política plena d'estúpids, però a poc a poc em vaig adonar que no n'eren, d'estúpids, sinó que simplement menteixen de forma més descarada. Diuen: "Com que l'esperança de vida ha augmentat vuit anys, les pensions públiques no són viables". No diuen que això vol dir també que la mortalitat infantil ha baixat, que els joves es maten menys a les carreteres, que els que es morien als 50 ara es moren més tard, etc. Menteixen i usen un llenguatge ple d'eufemismes que pretén desorientar-nos. Més exemples, "volem acabar amb la dualitat al mercat laboral", és a dir, volen que tothom treballi amb contractes precaris; "Flexibilitzem el mercat laboral" vol dir fora els drets laborals; "consolidació fiscal" vol dir retallades. A vegades s'arriba al surrealisme, "creixement negatiu". Tot va començar amb el concepte recursos humans per referir-se a persones reduint-les a un recurs, com un totxo o el petroli. El darrer és "indemnización en diferido", per referir-se al xantatge.

Als darrers dies tothom critica Mariano Rajoy que no surti a donar explicacions. Què voleu que digui? "Mireu el PP ens vam finançar il·legalment des del primer dia, les empreses ens donaven diners en negre mitjançant obres i contractes aconseguits fraudulentament. Una part d'aquests diners ens els repartíem en sobres mentre dèiem a la ciutadania que s'estrenyessin el cinturó".

La gent està a punt de jubilar tota una manera d'entendre l'acció política. En poc temps no en quedarà ni un, serà un tsunami. Per això, està sorgint un nou tipus de líders, la major part dones: Teresa Forcades, David Fernández, Muriel Casals, Arcadi Oliveres, Ada Colau, Carme Forcadell. Darrere d'ells se n'endevina una legió de persones entre els 30 i els 40 anys que mai han trepitjat un partit convencional, ni cap esfera de poder, que, molt ben preparats, estan a punt d'assaltar la vida pública: Xavier Domènech, Jaume Asens, Saïd El Kadaoui, Gerardo PisarelloIvan Miró.

No deixar de ser curiós que si avui es convoquessin eleccions el líder del partit més votat seria Oriol Junqueras, un home que no s'assembla precisament a John Fitzgerald Kennedy. La raó de l'èxit: menys imatge i més conviccions. A més Gregorio Morán fa uns dies es queixava que ERC hagués escollit un líder amb molt poc temps de militància prèvia. Por eso Gregorio, por eso.

En fi, segurament es necessita que algú digui a Adolf Todó el que molts pensem. George Orwell avui no escriuria un llibre, faria un recull de premsa.