No fa gaire em va caure a les mans un petit gran llibre d'Alessandra Lavagnino: Un inverno. 1943-1944, editat a Palerm per l'editor Sellerio, l'any 2006. En format minúscul (molt en l'estil de la col·lecció que porta aquest nom) em va semblar de seguida un llibre atractiu. A la portadella, el sots-títol és ja molt més explícit: "Testimonianze e ricordi sulle operazioni per la salvaguarda delle opere d'arte italiane durante la Seconda Guerra Mondiale". L'autora, que ha ensenyat parasitologia a la Universitat de Palerm i és experta en insectes transmissors de malalties, amb el seu testimoni personal d'adolescència, els diaris de Pasquale Rotondi i el seu pare Emilio Lavagnino, construeix un relat vivíssim, acurat i sensible, tendre i dramàtic. Se centra en els treballs de protecció del patrimoni artístic a la regió italiana de les Marques, que va dirigir Rotondi i, molt especialment, en el trasllat i concentració d'aquests i d'altres béns al Palazzo Venezzia, a Roma, i el destí final a les sales del Vaticà, on es considerava que estarien totalment segures, i que van dur a terme Giulio Carlo Argan i el mateix Lavagnino. Aquest seria l'executor material dels trasllats i de les expedicions.

Desfilen davant nostre la por, la fam, el fred, les dificultats per trobar vehicle i combustible, la precarietat dels mitjans de transport. També la col·laboració o la resistència, segons els casos, dels bisbes, dels rectors, de les autoritats locals. Podem seguir les nits a la intempèrie, els entrebancs en el recorregut, els bombardejos alemanys o aliats, la destrucció viscuda a primera línia, la recomposició in situ de les engrunes del desastre. S'hi relacionen una per una obres d'art de primera fila, l'embalatge, el transport, la cura i l'admiració. Però l'autora relata, també, les tensions amb els ocupants alemanys, la suspensió de funcions dels funcionaris que seguirien actuant com si res, les nits als museus sabent-se buscats per la policia a casa, les detencions dels parents, el cistell que pujava i baixava pel pati per fer arribar els aliments més elementals a un jueu refugiat i amagat en els pisos alts.

Em vaig empassar el llibre d'un glop i no vaig poder deixar de pensar amb els fets que havien ocorregut a Espanya i a Catalunya uns anys abans. A Itàlia, la destrucció o el perill podien venir directament dels fets de guerra o simplement del risc de confiscació per part dels alemanys, sinó d'apropiació indeguda per part d'algun desaprensiu. Però la societat, si tenia temps per pensar i deixar-se portar pels sentiments i les emocions, malgrat que la gana apretava, sabia què tenia i el valor que tenia.

Aquí, en canvi, la primera destrucció va venir per l'anomenada "fúria iconoclasta" i revolucionària que es va desencadenar després del cop d'estat del 18 de juliol, i per la pèrdua d'autoritat de la Generalitat i els ajuntaments en benefici dels comitès. L'anticlericalisme es confonia i es barrejava amb l'antifeixisme i la revolució social. La Generalitat i grups d'experts i de voluntaris sensibles van tractar d'aturar aquesta destrucció i van posar en funcionament programes de gran envergadura per protegir i salvar el patrimoni artístic i documental del país. És el que ha explicat, amb cura, Clara Estrada i Campmany en els seus llibres El servei del PHAC. La tasca d'Agustí Duran i Sanpere durant la República i la guerra (1931-1939) (Ploion editors, 2007) i Contra els "Hombres de la horda". La depuració franquista dels caps del patrimoni històric artístic i científic de la Generalitat republicana (Ploion editors, 2008).

La destrucció objectiva es va convertir durant la guerra en un camp de propaganda i de contra-propaganda. El franquisme tractava d'internacionalitzar el descrèdit de la barbàrie salvatge i la Generalitat va tractar, per tots els mitjans, d'oposar a aquesta imatge una imatge de civilització organitzada que, sense negar l'evidència dels fets, en volia minimitzar la proporció relativa. Jaume Miravitlles no va parar de promoure accions reparadores i de reivindicació, com ho mostren les publicacions diverses de 1937 vinculades, poc o molt, a l'exposició d'art català a París. Especialment el llibret, testimoni i inventari, Le sauvetage du patrimoine historique et artístiques de la Catalogne, editat pel Comissariat de Propaganda, exactament igual com el llibre de Joan Merli33 peintres catalans, també de 1937, o sobretot el llibre L'art de la Catalogne. De la seconde moitié du neuvième siècle à la fin du quinzième siècle (París, Cahiers d'art, 1937).

Seguint el fil de Joaquim M. Puigvert: "Salvar el patrimoni en temps de guerra. L'exemple de la ciutat de Girona (1936-1939)", publicat al llibre Segona república i guerra civil (1931-1939) (Ajuntament, conferències a l'arxiu, 2006), i retornant a Alessandra Lavagnino he pensat com de bé ens aniria un relat com el seu per als nostres fets. Un llibret que recollís el testimoni personal de Francesc Riuró i Llapart com el de "Crònica de cinquanta anys d'activitat arqueològica", inclòs en el volum Recull de treballs de Francesc Riuró i Llapart a cura de Pere Canton i Playà (Girona, 2006), i que es relligués amb la crònica i el detall dels treballs de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic, recollits a les seves actes des del 12 de setembre de 1936 al 12 de març de 1938.

Hi ha "Art en perill", com han mostrat recentment unes jornades celebrades a la Universitat de Girona, i hem de fer el repertori i l'inventari de l'art destruït, de l'art en risc i de l'art rescatat i rehabilitat. Però darrere el patrimoni i les circumstàncies històriques hi batega una ànima històrica convulsa i contradictòria que barreja, en la nostra manera de ser i de fer, aquella vella pulsió revolucionària i iconoclasta incontrolable, la voluntat extrema de civilització en la salvaguarda i el rescat, i la utilització per part d'uns i d'altres, amb finalitats propagandístiques, d'una realitat patrimonial que, més enllà del seu valor artístic indiscutible, té un sentit històric i neix d'uns de??terminats fets i organització social. La transmissió de l'art i de la memòria de l'art s'ha de fer de forma indestriable de la vida dels homes i de les dones d'un temps i d'un país.