"Només si escric els meus sentiments

més sincers puc aspirar a ser mínimament entès"

No és fàcil, però hi ha un dia que pots escriure amb totes les lletres la paraula mort, i pots escriure-la al costat del teu nom. Ho pots fer perquè t'adones d'on ets de debò i no hi ha ni eufemismes en curs, ni mots amables a prop, ni psicologies barates d'amics i saludats que t'enteranyinin els ulls.

Quan ets jove, fuges com esperitat de la mort: d'assumir la mort real de persones properes i fins i tot estimades; de pensar la mort més enllà d'un ritual que realitza algú sempre llunyà; de pensar que ets tan mortal com tots. Recordo en aquest sentit la feina metòdica que a casa els pares -sobretot, el pare- va anar fent perquè la mort no em fos un motiu de fugida, sinó de reflexió. Els pares hem d'acompanyar els fills en el coneixement de la mort. Ho hem de fer sense obsessions, ni morbositats, ni estranyes quimeres: ho hem de fer amb naturalitat, com un aprenentatge més de la vida. Per això -així ho va fer el meu pare-, els pares hem d'anar duent els fills a les cerimònies fúnebres d'amics, coneguts, parents llunyans. De vegades, la vida és cruel i posa just al davant d'una persona jove el cadàver d'un ésser molt estimat (un germà, un amic). Els pares hem d'acompanyar sempre els fills en la dura immersió en el regne de tànatos.

El meu primer mort del qual tinc una consciència clara fou la besàvia Empar fa quasi 50 anys. A Celrà, en una habitació fosca, en el llit de mort, amb la mandíbula subjectada amb un mocador blanc que li voltava el cap, la besàvia jeia inerta i esblaimada. La foscor de la cambra, els llençols tapant el mirall, l'estuba del lloc i la impressió del cadàver em van perseguir un bon temps. L'última persona morta a qui he vist ha estat la meva àvia, fa tot just tres mesos. Vaig besar-la encara tèbia i li vaig acaronar la galta. Ho recordo amb tendresa i emoció. Pel mig, la mort s'ha anat fent present a prop i se m'ha endut parents, amics i coneguts sense descans.

Tant és així que ben bé podria recórrer mig país resseguint tots els cementiris i indrets de Girona on jeuen les despulles i les cendres dels meus morts. Al de Palau, la tia Maria; al de Santa Eugènia, en Lluís i l'Albert; al de Sant Daniel, en Josep; al del Cementiri Vell, la Solita i Mn. Lluís; al del Cementiri Nou, l'Amador... I al de Celrà, al de Banyoles, al de Sant Feliu de Guíxols, al de Platja d'Aro, al de Vilopriu, al de Camallera, al de Colomers, al de Figueres, al d'Olot... I als cementiris de Barcelona: a Collserola, a Montjuïc, a Les Corts... i als de Madrid. I al mar, i damunt els camps de l'Empordà, i al cim de les muntanyes. Ben bé podria dir com Pla, el dia que baixant del Far de Sant Sebastià es va adonar que tenia enterrats parents en tots els cementiris que veia des de la ruta, que la meva pàtria és "l'indret on jeuen els meus morts".

Algun dia jo seré entre ells. Ho sé i no em fa por. No me'n fa perquè morir és consubstancial a viure, n'és part fonamental de l'argument. Ningú, ni tu, jove amic, ni tu, divertida amiga, te'n pots salvar. Pots amagar-la tant com vulguis, fugir d'escrits com aquest, com qui fuig del foc; pots distreure't en mil jocs i cabòries; pots enganyar-te amb arguments i sofismes; pots córrer a mil per hora com cavall desbocat perquè no t'encalci la consciència; pots negar-ho i negar-te..., però, com recorda macabrament l'esquelet del dansaire de la dalla a la Dansa de la Mort de Verges: "nemini parco", ("a ningú perdono").

Tanmateix, si dic que arriba un dia que puc escriure la paraula mort i que ho puc fer al costat del meu nom, no és per cap descoberta filosòfica que hagi fet, ni per cap lectura reflexiva d'última hora, ni és el resultat d'una conversa transcendent; si puc escriure avui el meu nom al costat de la mort és perquè entreveig la possibilitat real de morir-me. No la mort tràgica d'un accident inesperat, sinó la mort quotidiana i diària de la caducitat que s'esdevé al final de la lluita contra una malaltia.

Des que em va ser diagnosticat un càncer de còlon el novembre del 2011, he après que els paràmetres de la vida s'estiren i s'arronsen com una goma, que no hi ha més certesa que l'avui, que l'esperança és un vestit elegant i civilitzat. He après a confiar en la ciència i en la medicina, però he tancat els ulls moltes vegades pensant que si no pot ser, no pot ser. He encaixat com he pogut les males notícies i m'he contingut davant les menys dolentes. He tingut sempre present Llàtzer, el personatge de la Bíblia ressuscitat d'entre els morts i tornat a la vida mortal.

Morir no m'espanta més enllà del dolor que sento per deixar de veure i viure els meus estimats, pel dolor que intueixo que la meva absència pot causar-los. Més que la mort m'espanta -com a tots vosaltres que em llegiu, segur- el dolor que hi porta. Hi ha un poema de Màrius Torres d'excel·lent factura que és quasi exacte en allò que sento, fins i tot en la fe i l'esperança que apunta. El deixo aquí escrit com un consol serè per ben morir: "Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val/ que vinguis ara./ Ara no temo gens el teu bes glacial,/ i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara/ de més enllà del gual.// Dels sofriments passats tinc l'ànima madura/ per ben morir./ Tot allò que he estimat únicament perdura/ en el meu cor, com una despulla de l'ahir,/ freda, de tan pura.// Del llim d'aquesta terra amarada de plors/ el meu anhel es desarrela./ Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç/ en una nau sense timó, ni rems, ni vela,/ ni llast de records!// I tot el meu futur està sembrat de sal!/ Tinc peresa de viure demà encara./ Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,/ el dolor que m'espera em fa mal...// I gairebé donaria, per morir ara/ -morir per sempre-, una ànima immortal".