El 23 de juliol del 2009, els Mossos d'Esquadra van irrompre al Palau de la Música. Era l'esclat públic del que s'ha anomenat cas Palau o cas Millet, que ha acabat anant més enllà de la institució musical i del seu factòtum. Dimarts que ve es compliran quatre anys d'aquell escorcoll, i justament ara el jutge instructor ha decidit que ja havia instruït prou i que s'havia de posar en marxa la següent fase del procediment, la que conduirà a la celebració del judici un cop la fiscalia i les altres acusacions així ho demanin. El sumari camina cap a l'esperat moment de la sentència. Quan arribi tindrem una primera veritat judicial. Ni que sigui provisional i recorreguda davant de jurisdiccions superiors, serà una sentència. Però a hores d'ara ja sabem que contidrà una veritat incompleta.

Quatre anys d'instrucció. N'hi ha hagut de més llargues. Ja se sap com és la justícia espanyola. Es podrien haver donat per ben invertits si l'instructor hagués deixat tots els caps ben lligats. Per desgràcia, no és així, i aquesta mancança fa que els quatre anys semblin massa anys per tancar la carpeta amb la feina incompleta i amb una clara declaració d'impotència sobre la possibilitat d'acabar-la.

Escriu el jutge: "La instrucció ha de donar-se ja per finalitzada, encara que no s'hagi aconseguit esbrinar el destí d'una gran part dels fons distrets del Palau de la Música Catalana, malgrat els esforços de les unitats de policia judicial que han coadjuvat amb el jutjat en la investigació".

Afegeix el jutge: "La posició dels principals imputats Fèlix Millet Tusell i Jordi Montull Bagur de limitar-se a reconèixer una part, molt menor, del total espoliat, i oferir alguns dels seus béns, que no tots, tot i que és legítima, no es pot considerar de col·laboradora amb l'instructor. Igual manca de col·laboració, de cap manera legítima, és l'observada entre les diferents entitats bancàries en què es van efectuar les nombroses disposicions en efectiu". El jutge diu que ho explicarà al Banc d'Espanya, però com que les entitats afectades són Bankia i Catalunya Caixa, ja els poden anar al darrere amb un flabiol sonant.

Per tant, el cas Millet/Palau arribarà a judici amb la certesa que molts diners no se sap on han anat a parar, que peces substancials del sistema financer han ajudat a aquesta desaparició, i que encara que es prolongués la instrucció no s'arribaria a esbrinar. Quina tristesa. Quin desencís. Quina pudor.