Mentre Tito Vilanova i Pep Guardiola se les fotien, en Neymar -el brasiler que, oh sorpresa!, sap dir quatre paraules comptades en català i ja és un dels nostres- era a punt d'arribar a can Fanga i en Messi, convençut que en Neymar és un "bon xicot", intentava driblar sense pilota els inspectors d'Hisenda, que, segur, segur són del Madrid. "No en sé res, d'Hisenda, hi ha advocats i assessors que gestionen aquestes coses i confiem en ells. Esperem que es resolgui", és la resposta palmària que va donar en ser interrogat per periodistes a la sala de premsa del Barça. Ras i curt: si he defraudat diners -es parla de 4 milions d'euros-, no és culpa meva sinó dels altres. Gran resposta en temps fotuts en els quals els gestors públics, justament, estan sotmesos a una intensa vigilància per part de l'opinió pública i la publicada. Gran resposta de part d'un esportista que és el mirall de milions de púbers que somien amb ser estrelles d'una lliga de futbol estratosfèrica que, ai las, un banc patrocina. El cas Messi confirma que la Justícia no és igual per a tothom: ni la Justícia dels jutges, el tercer poder -afluixant 15 milions d'euros l'esportista molt probablement se salvi de ser jutjat-, ni la Justícia que dicten massa sovint els mitjans de comunicació, el poder número quatre, i que en bona part acaba decantant el veredicte de l'opinió pública, que de poder en té ben poc. En general, tots ens hem rentat les mans en el cas Messi perquè, en Leo és una de les poques coses que ens queda enmig de tants desnonaments, aturats, empreses en fallida, saquejadors de contenidors i indignats amb raó. Crítiques a l'astre de metre seixanta, ben poques i amb la boca petita, no fos cas que desestabilitzéssim un equip que és més que un club. Ser crac del Barça, Baarça, Baaarça!, és el millor salconduit cap a la impunitat: Vosaltres, assessors, defraudeu que jo, jugador, jugo i els faig callar a tots. Un a zero. Guanya en Messi.
