La trajectòria vital i literària de Joan Perucho en fa una figura del tot singular. Se'ns fa estranya, irreal la seva absència, com si es tractés d'un dels misteris que creaven dins les seves obres territoris de confluència entre l'aparent i una realitat latent que malda per emergir i expressar-se en la nostra quotidianitat, que esquiva i tem l'inevitable imprevist. Perucho sembla que s'hagi esvanit, tot i la fascinació que ens produïa el seu món. Per això, celebro l'edició que s'ha fet de la seva Poesia 1947-1956 a l'excel·lent col·lecció Mitilene de l'Editorial Meteora, que també inclou una encertadíssima recuperació d'Agustí Bartra, al costat de Màrius Sampere, Feliu Formosa, Marta Pessarrodona, Ricard Creus... Joan Perucho era un autor polièdric, que va conrear amb intel·ligència i originalitat tant la poesia (Quadern d'Albinyana) com la novel·la (Les històries naturals) o el relat (Amb la tècnica de Lovecraft). Jordi Cervera, curador d'aquest Poesia 1947-1956, obre el volum amb un valuós i apassionat estudi preliminar, que situa els quatre poemaris que l'integren (Sota la sang-1947-, Aurora per vosaltres-1951-, El mèdium-1954- i El país de les meravelles -1956-), un cicle iniciat quan l'autor tenia 27 anys i conclòs quan en tenia 34, dins el conjunt de la producció literària de Joan Perucho. Cervera hi assenyala el lligam intens que hi apareix amb l'art, amb la col·laboració que hi tenen Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Albert Ràfols Casamada, Maria Girona i Ramon Rogent. Cervera ens ofereix un retrat prou fidel de la personalitat de Perucho quan el defineix "per la seva humanitat, per la seva saviesa, per la seva bonhomia, pel seu rigor, per la seva manca de divismes buits, per la seva absoluta senzillesa i generositat, per la seva ironia a l'hora de contemplar la vida i per la seva capacitat natural de generar empaties i complicitats." Joan Perucho ens aporta en aquests primers reculls poètics la llavor del que serà tota la seva literatura. Hi reconeixem l'home lúcid que ens diu: "No intenteu, doncs, la vida: /intentareu tan sols un vell record", l'enamorat de la pintura de PicassoJoan Miró ("Direm la vida, ardentment enyorada"), l'autor exigent que cisella pacientment les idees i els versos, ajustant-hi pensaments i sons fins a assolir-hi la precisió i la solidesa que els dignifica i que ens impressiona. Resseguint aquestes pàgines hi vivim una certa experiència, serena i gens pretensiosa, de classicisme, per la mirada que els impregna i que ens remet a un llegat antic que ressorgeix amb naturalitat en els seus textos. Fins i tot quan parteixen d'un paisatge concret o una anècdota aparentment humil, hi alena una consciència profunda de la condició humana, de la dimensió civilitzadora de la cultura. A l'inici d'El mèdium, Perucho ens ofereix una declaració definitòria i programàtica: "Tot canvia. El poeta també. Però per sota d'aquesta veu, que hom escolta poques vegades, és segura l'existència de quelcom imprevisible i misteriós, que s'imposa per alguna manera i que dicta amb la paraula el sentit obscur de tot això que ens volta."