Amb Bárcenas a la garjola i el partit governamental del qual va ser tresorer fregint-se a la graella, qualsevol podria pensar que Espanya és el país més corrupte del món, però no és pas així. Per estrany que sembli, aquest territori de mordidas, sobresous i ERO fantasmes ocupa un lloc més aviat discret en la classificació mundial de la xorisseria que des de fa més de quinze anys elabora Transparency International. Sosté la cèlebre organització en el seu últim baròmetre que només un 2% dels espanyols va pagar durant l'any passat algun suborn per obtenir a canvi favors de l'Estat. La xifra sembla realment minúscula si se la compara amb la mitjana del 27% de ciutadans que admeten haver hagut de recórrer a aquesta tècnica en la majoria dels més de cent països investigats per Transparency. O bé els espanyols menteixen amb més naturalitat que altres o bé caldrà convenir que en tot hi ha qui guanya. Fins i tot en el difícil i exigent art del xorisseig.

Cert és que Espanya va caure del lloc 23 al 30 en la classificació de la peculiar lliga que ordena de menor a major els països corruptes; però no ho és menys que es manté des de fa uns quants anys en aquest confortador nivell. La fàcil explicació resideix, segons els analistes de Transparency, en l'ensorrament del negoci immobiliari que tants diners va fer córrer anys enrere per arques públiques i privades. No es tractaria tant que hagués augmentat el nivell d'honradesa com que s'estanqués el flux de bitllets i, amb ells, les temptacions que pel que sembla afligien regidors, alcaldes, tresorers i altra gent amb comandament. A menys totxos, menys xoriços, dedueixen els experts de Transparency: establint així un curiós vincle entre el ram de la construcció, el de la política i el dels embotits.

Sorprèn una mica, si de cas, que per aquí fora vegin els polítics espanyols molt més íntegres del que els veuen els seus mateixos administrats. L'última enquesta del CIS suggereix que la corrupció és ja el segon motiu d'inquietud dels espanyols; dada que xoca amb el magre 2% de ciutadans que diuen haver sucumbit aquí a la mordida, segons els comptes de la tan cèlebre ONG. Tampoc sintonitza gaire l'honorable lloc 30 que Espanya ocupa entre un total de 107 nacions amb la percepció generalitzada que aquest país ocupa en realitat llocs de Champions dins de la lliga mundial del suborn.

Probablement passi que tot arribi amb retard a Espanya: inclosa la corrupció. Si fos d'aquesta manera, estaríem assistint en diferit a la ressaca dels anys d'or de la construcció, quan per aquí solíem lligar els gossos amb totxos, en lloc de fer-ho amb llonganisses. Els successos de tresoreria carcerària que ara mateix tenen acorralat el Govern es corresponen, efectivament, amb tràngols ocorreguts fa una dècada o més: època en la qual les empreses constructores es dedicaven a enrajolar fins al sostre el territori d'Espanya sense reparar en despeses ni en donacions als partits. N'hi ha moltes que han acabat en fallida després de petar la bombolla immobiliària: i el que ara arriba als tribunals no és sinó el reflux d'aquella marea.

Només queda deduir que el carter truca sempre dues vegades. Encara que les cartes les porti ara el tresorer.