Aquests darrers dies estem assistint a un autèntic vodevil que té indignats la majoria d'espanyols. Ningú no pot entendre que el president del govern no hagi fet una compareixença parlamentària com Déu mana per explicar el cas Bárcenas. Ahir, davant les pressions de darrera hora, va dir que ja té previst fer-la. L'extresorer del PP ha situat contra les cordes un Mariano Rajoy que ha perdut la brúixola i no sap com recuperar-la davant l'allau de papers que està publicant Pedro J. Ramírez des del seu diari.
Mentre les alarmes es disparen al carrer Gènova de Madrid, Alfredo Pérez Rubalcaba anuncia la possibilitat de presentar una moció de censura si el líder popular no dóna la cara en seu parlamentària. L'estratègia socialista no té ni cap ni peus atès que un instrument parlamentari com aquest s'empra per exposar un programa de govern i presentar un candidat alternatiu, la qual cosa avui, ni una ni l'altra, són a l'abast del PSOE. I això sense tenir en compte la paràlisi i la inestabilitat que aquest mecanisme podria provocar en els organismes internacionals.
Un possible cas de corrupció que avui afecta el PP a Madrid com al PSOE a Andalusia o a Convergència a Catalunya no és un motiu per a la presentació d'una moció de censura. En tot cas els senyors diputats haurien d'esmerçar el temps en la redacció d'una llei de finançament dels partits polítics, de la qual cosa se'n parla fa anys i panys però ningú no enfila l'agulla.
Un debat a fons sobre aquesta qüestió seria molt didàctic i a la vegada podria servir com a punt final d'uns vicis adquirits que avui afecten o han afectat totes les formacions polítiques que han tingut responsabilitats de govern. No s'hi val ja a mirar de reüll al veí, sinó a fer un acte de contrició sense que ningú no se'n senti al marge.
Mentre l'electorat dubti de l'honorabilitat dels seus polítics, la democràcia restarà tocada de mort. I la gent cercarà refugi en populismes inútils que seran incapaços de dirigir un país. I això pot passar a l'Estat espanyol i a Catalunya. Artur Mas en seu parlamentària va dir que assumiria responsabilitats si fos necessari en el cas Palau. Veurem què passa en el futur i si les seves paraules foren sinceres o només per sortir del pas davant de les crítiques de l'oposició.
Les Corts espanyoles han viscut en els trenta i escaig anys de democràcia dues mocions de censura. La primera la presentaren els socialistes al maig de l'any 1980, una vegada ja s'havia aprovat la Constitució. Fou derrotada pels 166 vots del grup parlamentari centrista, però va ser l'inici de la gran davallada de la UCD i la consolidació d'un Felipe González que anava ja amb la directa posada cap al palau de la Moncloa.
La segona la protagonitzà AP contra el mateix Felipe al març del 1987. Se saldà amb un fracàs estrepitós de l'advocat Hernández Mancha, que es va fer l'harakiri en una intervenció patètica i insensata davant del país, fet que va provocar que Manuel Fraga es veiés obligat més tard a buscar nou líder, que seria José María Aznar.
Ara Rubalcaba amenaça amb la possibilitat d'una tercera moció de censura quan d'allò que es tracta és de parlar de Bárcenas i els sobres marrons plens de bitllets i no pas d'un programa de govern alternatiu i un candidat a la presidència. L'exministre socialista sap que fracassarà en el seu intent perquè no té prou diputats i que, segons el Reglament, el president censurat no està obligat a intervenir en el debat, per la qual cosa tot seria d'una absoluta inutilitat que només portaria més desencís, indignació i donaría ales als populismes.
Jugar amb foc és molt perillós però Rubalcaba ja ha dit al director d'El País que no descarta ser el futur cap de cartell del PSOE en les eleccions generals. I no sembla que vulgui perdre el temps.
