En les altures monclovites de l'Estat espanyol ha esclatat un gra de pus de la mida d'una pilota: posem com el cap del president Rajoy. Com que les esquitxades han arribat de Roses a Palos i d'Algesires al cap Machichaco, és normal que la pudor impregni l'interior de cadascun dels nostres desodoritzats i moderns domicilis, però que consti que en aquesta democràcia, que va néixer molt vigilada i va créixer molt consentida, no hem arribat a aquest punt per accident, ni per la irrupció d'una lleva de polítics insòlitament desaprensius, encara que aquests d'ara ho són, encara, una mica més. No va caure un meteorit els efluvis del qual convertís honrats arbitristes en saltatombes; legisladors d'aspecte seriós en lladres, no. No va ser una pedregada. Va ser un procés acumulatiu: un pastar sense descans ni distracció (els únics descuidats van ser les seves víctimes), un esforç sostingut per recrear el sistema de la Restauració, els únics pilars del qual són el clientelisme i els favors, la tribu; la docilitat i el servei al senyor, en lloc del mèrit; el domini de la consigna del dia, en lloc del coneixement; el tenir, en lloc del ser. Bé, no vull gratar molt fondo, perquè en el fons de qualsevol assumpte hi ha pedres. Però que consti que fa pocs anys, poquíssims, constructors i promotors es feien ajuntaments a mida i es demanaven tres regidors de coloracions diferents com qui es demana al bordell una nigeriana, una tailandesa i una brasilera. Era quan la teva casa i el teu hort corrien greu perill de confiscació i requisa si entraves en el punt de mira dels virtuosos del totxo.
Al llarg de trenta-cinc anys de democràcia (limitada), ens hem acostumat que cada govern es confongués, interessadament, amb l'estat i els recursos de tots fossin considerats finques pròpies. I els mitjans públics fossin usats com gabinets de propaganda. Sí, vam viure per sobre dels nostres pressupostos. Ètics. Aquest és el resultat.
