Josep Ramoneda (1949). Periodista, filòsof, escriptor. Llicenciat per la UA de Barcelona, Xavier Rubert de Ventós i Pep Casmiglia com a mestres. A París assistí a classes de Focault i Althuser. Professor de Filosofia a l'Autònoma (1975-1990) i d'altres centres amb Mascarell i Subirós la revista Saber (1980-1987). Ha col·laborat en els principals diaris catalans com articulista i segueix publicant als diaris El País i Ara. I de 1989 a 2011 ha sigut director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

En una reunió com a militant del PSUC, Àngel Serradell, secretari de l'organització, li va dir: "Ramoneda tu no ets aquí per comunista, tu ets aquí per lliberal". I seguint una idea d'en Rubert de Ventós afirma que: "I és que sóc independentista per antinacionalista". L'Agustí Colomines ho va definir molt clarament: cal un gest que demostri que el retorn a l'hegemonia de Catalunya aquesta vegada arriba també a la cultura. I un gest que pot visualitzar és fer fora Ramoneda. Cosa que va fer dimitir després de 20 anys d'obrir un centre cultural cap el cosmopolitisme del lliure pensament universalista.

Tots aquests comentaris ideològics d'en Ramoneda són el retrat polític que hem tingut la majoria dels intel·lectuals progressistes catalans: quasi tots educats en el nacional catolicisme, evolucionem des de l'humanisme-cristià a les teologies de l'Alliberament llatinoamericanes o els comunistes a Bandera Roja, LCR, UCE PSAN. I quasi tots varen ser propers als socialdemòcrates del PSUC, o sociallliberals d'en Pallach, Raventós, Maragall. I dels nous trànsfugues que marxen cap al nacionalisme de CiU, com Mascarell, etc, o ERC o a la CUP, independentistes.

Ramoneda és un dels pensadors-assagistes catalans, més innovadors, crítics, influents, denunciant els transfons autoritaris (antidemocràtico-nihilistes) dels poders econòmics-capitalistes globals, responsables de l'actual crisi sistemàtica dels països occidentals. I de la destrucció de l'Estat del Benestar, i del retallament dels dret socials, educació, sanitat. Per aquest motiu recomanem llegir els seus articles i el darrer llibre titulat: La izquierda necesaria. En síntesi, el propòsit del llibre és triple: a) defensar una idea de l'esquerra com afirmació no com a negació. b) descriure el caràcter nihilista de la manera d'organització social que està minant els fonaments de les nostres societats. c) Advertir del creixement d'una cultura de la indiferència que afavoreix l'evolució de la democràcia cap l'autoritarisme post emocràtic.

Amb en Ramoneda fa anys que polemitzem, primer des de Presència, que formava part del grup Horitzons 80, inspirat per Josep Pallach, junt amb Alfons Quintà i Joan Tapia, etc. A l'altre costat amb els companys del PSAN i Bandera Roja, els criticàvem per reformistes, socialdemòcrates, pactistes, etc. En Ramoneda, que mai ha sigut del tot un marxista radical tot i haver sigut a París deixeble d'Althuser, sinó un veritable liberal humanista, social-demòcrata autèntic. També ha evolucionat i la seva crítica al capitalisme financer especulatiu nihilista, o sigui destructiu cínic i amoral fa que cada dia el llegim amb més interès en el desert-caos de les picabaralles entre els catalaneros independentistes i els espanyolistes unionistes. Nosaltres acceptem el dret a decidir del poble català des d'una esquerra social, federal i internacionalista.

I tornant al tema central del llibre, sobre la necessitat de l'esquerra. Ramoneda ens recorda que la vella classe obrera, que havia de fer la Revolució, està fragmentada diversificada en diferents nuclis d'obrers especialistes, a emigrants en treballs precaris. Per aquests i molt més problemes l'esquerra ha perdut les seves bases naturals, a més ha perdut la pulsió reformista i llegit malament els canvis del món.

L'enfonsament del mite revolucionari li ha impedit entendre les noves formes de revolució que vénen de les perifèries i connectar entre elles. Que comença en els carrers dels països de l'Est, a Teheran, al Caire. Una de les millors crítiques de Ramoneda, del renovat capitalisme és la de la crisi nihilista. I de què la dreta ha practicat l'estratègia de commoció o xoc, per intimidar a la ciutadania com la descripció d'un panorama apocalíptic per unes mesures-retallaments brutals que han col·locat a les classes mitjanes i populars a la vora de l'abisme. I l'única recepta a l'austeritat per pagar els deutes i segons ells no hi ha alternatives. Un cop més repetirem que els precursors del triomf del neoliberalisme a partir de 1980 són la Thatcher i Reagan, i després els Bush, van teixir la idea que no hi ha societat sinoóindividus insolidaris i enfrontats en la lluita per la vida, o sigui pur darwinisme nihilista de la llei del més fort. Amoral, cínic, que ens envolta per tot arreu. Els rampinyaires...

PS: És una paradoxa més que Ramoneda fos obligat a dimitir de la direcció del CCC de Barcelona. És un dels 10 premiats dels nacionals de cultura de Catalunya 2013. Esperem que l'any vinent, el donin -cosa difícil- al gran Gregorio Moran, pel recull d'articles, llibre: La decadencia de Catalunya.