Josep Pla avisava que, a Catalunya, qui no li agradi la muntanya hi farà un mal paper; ben cert, i el bon temps fa de més bon mirar-hi, a la muntanya, i d'acostar-s'hi que no en temps fred i boirós.
La muntanya inspira els escriptors, començant històricament pels romàntics que varen "descobrir" arreu les immensitats naturals i es varen afanyar a deixar-ne constància escrita. A Catalunya es podria dir que la primera pedra literària de la muntanya la va posar Bonaventura Carles Aribau amb l'Oda a la Pàtria, any 1833, considerada com a precursora i símbol de la Renaixença catalana. Aquest moviment va tenir un vessant popular destinat a una forta realitat com és l'excursionisme. Les serres desiguals, els turons, els núvols, els murs sagrats, el vell Montseny i tot allò que el poeta va abrandar, tot sonava a descoberta i a patriotisme.
Des d'aleshores hom posa més la mirada i la direcció cap a muntanya. Els escriptors són uns bons guies. L'aplec de bones lletres adquireix volum i riquesa. L'any 1952, Josep Romeu i Figueras publica un recull de textos, el Llibre de la muntanya, que col·lecciona pacientment nombrosos escrits referents a temes de muntanya. Quaranta anys més tard, Josep Camps i Àngels Jubany escriuen La muntanya. Antologia de textos, que ve a actualitzar i multiplicar aquell tresor literari que tenim a les pàgines catalanes que s'han escrit i obert mirant les terres altes, des de la placidesa més serena fins a l'abrupte més punyent. Aquest últim llibre esmentat, escrit el 1992, ens permet llegir proses i versos de més de 50 autors escollits des de la lletra A d'Aribau fins a la V de Verdaguer, passant pels contemporanis.
La lectura de la muntanya no queda restringida a aquella silueta distant de "la pàtria mia dels núvols que del cel de lluny vos distingia", sinó que convida a la natura com a referent proper, íntim: n'és un exemple el poema de Màrius Torres quan declara a Mercè, companya de sanatori, que "dins meu s'eleva un ardor de matí, ple de força, d'orgull, de futur, de destí. Ah, calma de l'espai, majestuosa i viva, si jo pogués estrenyer-te com una amant captiva, em sento fet per un amor així."
Però la muntanya també inspira altres col·lectius. L'espectacular escenografia es converteix modernament en el marc d'unes activitats que superen el concepte d'excursionisme clàssic. Tot és possible a la muntanya inacabable. Aquí també hi cap la temptació d'una situació de nova audàcia. El risc té una cara atractiva i es lliga l'aventura amb el nom de l'esport. La diversitat de l'oferta ja és un repte, i sempre hi ha algun psicòleg que n'està content perquè la nostra època -diu- necessita revulsius forts com aquests. I la literatura és tan vitalista i sensible que també està atenta a la innegable bellesa de l'esport d'aventura. És aquest el testimoni de J. Delgado: "Vaig contemplar com uns xerpes veien volar per primera vegada les ales de pendent a l'Himàlaia; els ulls d'en Nima dibuixaven dues ales d'ocell i va exclamar que faria el que fos per aprendre a volar. Recordo els ulls reals d'en Nima, encesos, dient-me que ja no s'hauria de reencarnar en un ocell per volar."
Però resulta (perdó, vaig a aigualir la festa) que les últimes estadístiques assenyalen que l'any 2012 es varen haver de realitzar 624 rescats de persones a les muntanyes catalanes; és a dir, altres tants equips de salvament es varen haver de posar en marxa, amb probables perills, per realitzar la seva funció.
Seria una bona ocasió per a iniciar un debat serè en els àmbits reflexius de les entitats excursionistes i culturals.
