La privacitat no està protegida, però tampoc no es pot dir que existeixi un veritable interès a protegir-la. Amb ella pot passar el mateix que amb la intel·ligència, que no es prodiga i, no obstant això, per moltes de les coses que passen al nostre voltant, fa la impressió que es troba cada vegada menys en falta. L'interès desmesurat per mostrar-se en les xarxes socials prova que la privacitat no es troba precisament en el seu millor moment.
A aquesta descarada desinhibició se sumen els centenars de dades reveladores sobre la nostra existència que consentim a compartir amb les empreses del món de les tecnologies de la comunicació quan accedim als serveis que ens són oferts a través de Google, Yahoo!, Facebook o qualsevol de les companyies que, segons les revelacions de The Guardian i de The Washington Post pel "cas Snowden", han cooperat amb el famós programa Prism de l'Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units. El Gran Germà ens vigila i aquest fet, malgrat tot, no sembla que s'hagi convertit en un gran problema a causa de les facilitats que donem perquè això succeeixi.
Va haver-hi un temps que l'home es refugiava en les ciutats creient que entre tanta gent podria mantenir l'anonimat. Però mentre avancen les tecnologies i existeix, a la vegada, una inquietud més gran per la seguretat, que porta a justificar el fi sobre els mitjans, mantenir la privacitat resulta encara molt més complicat. La noció d'intimitat neix dels grups de gent que no es coneixen, deia no fa ?gai?re el vicepresident de Google, Vinton Cerf, intentant trobar una explicació sobre el que està succeint i negant, al mateix temps, que la seva empresa mantingués una connexió directa dels seus servidors amb els de l'espionatge dels Estats Units. Segons Cerf, a ell no li agradaria viure en un règim en el qual tothom ho sabés tot dels altres per molt que això contribueixi a sentir-nos aparentment més segurs. Però tampoc no voldria viure en una situació en la qual ningú sabés el que fa ningú i els dolents tinguessin l'oportunitat de perpetrar els seus crims sense que tampoc ningú ho pogués preveure. On dibuixar una ratlla divisòria?
Tots més o menys ens hem sentit en alguna ocasió reconfortats per la comoditat que reporta Google. No obstant això, aquest fet no treu que moltes de les companyies que es dediquen a oferir-nos els serveis de recerca gratuïts a través d'Internet guanyin diners venent als seus anunciants la informació que coneixen de nosaltres. Evidentment, estem sacrificant una privacitat, que pel que sembla no tenim en gran estima, a canvi de l'avantatge de xafardejar o tafanejar aquí i allà sense que ens costi ni un euro.
La gratuïtat té els seus riscos, concerneix les nostres vides privades i també a la informació. La delació o el rumor s'han col·locat en les llistes de preferències per damunt dels fets rigorosos i l'anàlisi, perquè en gran mesura l'interès es decanta per les xafarderies que permeten presumir d'estar informats picant una mica d'aquí i una altra mica d'allà per poder presumir a les xarxes socials. Decidir entre seguretat i llibertat està essent tan difícil com fer-ho entre el falsa notícia i la informació fiable.
Després de les revelacions periodístiques sobre la cooperació entre l'espionatge i les principals subministradores de serveis a Internet, el ministre de l'Interior d'Alemanya, Hans-Peter Friedrich, va assegurar que els usuaris de Google i Facebook que estiguin preocupats per mantenir la seva privacitat haurien de deixar d'usar les dues plataformes. Els alemanys saben del que parlen quan es refereixen a la vida dels altres. Durant anys, a la República Democràtica Alemanya (RDA) van experimentar la sensació de ser vigilats per les escoltes de la Stasi, la seguretat de l'Estat i un dels serveis d'intel·ligència més efectius del món. Maurici Wiesenthal no hauria hagut de cantar la seva cançó de bressol per a micròfon ocult al Berlín Oriental si hagués tingut llavors l'oportunitat de capbussar-se a Internet posant en risc la seva intimitat. Convençut que li havien col·locat escoltes sota del llit, explica en el seu últim llibre com cada nit se n'anava a dormir dient: "Aquí Maurici Wiesenthal parlant per als micròfons que la República Democràtica té instal·lats en aquesta habitació". I tot seguit els cantava "Dorm el meu petit príncep, adorme't...", una dolça cançó de bressol atribuïda a Mozart.
La pregunta és fins a quin punt estem disposats a sacrificar la nostra llibertat a canvi de seguretat, a vegades una seguretat tan etèria que ni tan sols entenem per què persisteix l'afany a garantir-la a costa de ser menys lliures. Si realment això es plantegés de la manera com un acostuma a plantejar-s'ho, la resposta seria presumiblement favorable a la llibertat, però existeix en realitat aquesta preocupació més enllà del seu propi enunciat? Realment ens preocupem de posar-nos a cobert quan, a la vegada, sentim la necessitat o temptació de despullar-nos de la manera com ho fem?
Posem les nostres dades a disposició de companyies que basen el seu negoci a vendre-les, de la mateixa manera que actuen com a intermediàries de la informació que altres elaboren. Arran de les revelacions pel "cas Snowden" no podem creure que hi hagi una garantia sobre la protecció d'aquestes dades. No obstant això, per la manera com tot plegat s'està movent, tampoc no existeix la certesa que la llibertat o la privacitat ens importin realment en un món en què lamentablement no només als espies els interessa furgar en la vida dels altres.
