L any passat, els economistes Daron Acemoglu, del MIT, i James Robinson, de la Universitat de Harvard, van donar una campanada acadèmica amb el seu llibre Por qué fracasan las naciones ("Why the nations fall"). Segons la seva tesi, l'èxit o el fracàs econòmic dels països no depèn de la geografia o el clima, sinó de la forma com s'organitza la societat i les institucions de poder, i de si aquesta organització crea els incentius necessaris perquè la gent estalviï, inverteixi, s'eduqui, innovi i accedeixi a noves tecnologies. I la via directa al fracàs és la maledicció de les "elits extractives", definides pels dos autors com "un sistema de rendes que permet, sense crear riquesa nova, treure rendes de la majoria de la població en benefici propi".
A la divulgació de l'esmentat concepte entre nosaltres va contribuir-hi en gran manera César Molinas amb un article recollit ara al seu llibre Qué hacer con España. En aquest text advocava per una profunda reforma del sistema polític com a pas ineludible per obrir el camí a un futur millor, però a la vegada advertia que els polítics que es relleven en el poder no estan interessats en això precisament perquè són una elit extractiva.
En la síntesi que fa Molinas del treball d'Acemoglu i Robinson enumera com a característiques d'aquestes elits, a més de l'apropiació de rendes, "tenir el poder suficient per impedir un sistema institucional inclusiu, és a dir, que distribueixi el poder polític i econòmic de manera àmplia" i "abominar de qualsevol procés innovador prou ampli com per acabar creant nous nuclis de poder econòmic, social o polític". Els dos economistes han apreciat el treball de Molinas en una nota del seu bloc whynationsfail.com, en la qual comenten: "No creiem que Espanya tingui problemes i Alemanya, no, perquè els espanyols siguin catòlics o mediterranis o hispànics (...). Molinas ha utilitzat el marc de Why the nations fall per proporcionar una penetrant anàlisi dels problemes econòmics d'Espanya i de la manera com han estat resultat de les dinàmiques polítiques posades en marxa per la democratització en la dècada de 1970".
Llavors, segons això, tot és culpa dels polítics? No ha de sorprendre l'èxit d'aquesta teoria en un país acostumat a desconfiar de la professió política i atribuir-li tots els mals. No obstant això, l'obra d'Acemoglu i Robinson ha estat criticada, entre d'altres raons, per posar un èmfasi excessiu en el component institucional del sistema de poder, com si no tingués importància el que Molinas cita com "capitalisme castís, és a dir, el capitalisme espanyol que viu del favor del Butlletí Oficial de l'Estat".
En termes quantitatius, els més grans beneficiaris de les rendes detretes en el cas espanyol potser no siguin els professionals de la política, encara que els seus ingressos estiguin sota la major intensitat del focus, sinó determinades empreses i particulars que posen alguns zeros més en el seu compte amb cada decret, amb cada pelotazo i amb cada concessió de rendibilitat blindada. Per descomptat, aquest grup té el poder suficient sobre els actors polítics per impedir el canvi del sistema institucional. Dit d'una altra manera: per entendre el funcionament de les elits extractives cal mirar les dues columnes de les comptabilitats secretes dels partits; la dels destinataris i la dels proveïdors de fons.
Però, per descomptat, no seran els beneficiaris privats del muntatge els qui s'esforcin per modificar-lo. Només des de la política es poden emprendre els canvis necessaris, per la qual cosa els primers passos han de donar-se dins dels partits i a partir de la iniciativa de la societat. El conformisme és una condemna.
