L any 1517 va retrunyir a Alemanya una de les frases més tremendes i amb més repercussió en la història de l'Església. El dominic Johann Tetzel venia indulgències la recaptació de les quals era destinada a construir la basílica de Sant Pere, a Roma, i amb la seva llengua de foc exclamava: "Tan aviat com sona la moneda que cau al cofre, l'ànima salta immediatament fora del Purgatori" (l'ànima d'aquell difunt per a la salvació de la qual el fidel havia comprat una indulgència). Aquelles paraules van arribar a orelles de Martí Luter, la irritació del qual va ser tan gran que el 30 d'octubre de 1517 clavava les "95 tesis sobre les indulgències" a la porta de l'església del castell de Wittemberg. La Reforma Protestant, el gran cisma del catolicisme modern, acabava de començar.

Diversos llocs alemanys exhibeixen encara avui els "cofres de Tetzel", les portes dels quals constaven de tres panys: una que obria el representant del Vaticà, una altra de la qual s'encarregava Albert de Brandeburg (que havia pagat 24.000 ducats a Roma per haver rebut l'encàrrec de l'arxidiòcesi de Magúncia), i la tercera, a disposició dels banquers de la família Függer, prestamistes de l'esmentat arquebisbe Albert.

I on fa 500 anys figuraven els Függer s'ha donat per fet aquests passats dies que l'imperi Twitter, la xarxa social de micromissatges, seria l'entitat mediadora perquè els catòlics guanyessin la indulgència plenària durant la Jornada Mundial de la Joventut, que, presidida pel papa Francesc, va començar a Rio de Janeiro el passat dia 22 de juliol, i s'acaba avui. La confusió ha estat gran, ja que la doctrina catòlica de les indulgències ho propicia. Després de l'amarga experiència del referit cisma de l'Occident, les indulgències van ser reformades i en el present ja no són de pagament. Gairebé van desaparèixer en els anys del Concili Vaticà II, però el Papa Pau VI les va rehabilitar en la Constitució Apostòlica Indulgentiarum doctrina, de 1967.

L'edifici penitencial del catolicisme té moltes plantes i és complex recórrer-les. Indulgència, que ve d'indult, significa el perdó d'una pena, la seva disminució (indulgència parcial), o la seva remissió total (indulgència plenària). Qualsevol manual popular de l'Església explicava que l'home peca i que en la confessió rep el perdó. No obstant això, queda pendent la reparació, element que en molts casos és impossible (com tornar a la vida una persona assassinada?). Per tant, el pecat, encara que ja estigui perdonat en la confessió, deixa un vestigi que s'ha d'eliminar amb bones obres en aquesta vida o amb un pas temporal pel Purgatori.

Vet aquí l'explicació presa d'un d'aquests manuals populars: "El pecat és com un clau que penetra en la fusta. La confessió treu el clau, però deixa un foradet en la fusta. La indulgència és com el reparador que tapa el forat i deixa la fusta com nova". En conseqüència, "si reps la indulgència plenària, estaràs com acabat de batejar, amb l'ànima totalment neta de culpa, i si mors després d'haver rebut la indulgència plenària, te n'aniràs al cel sense fer escala en el Purgatori".

Les predicacions de Tetzel eren això més les monedes, però en una de les seves tesis Luter contraposava que "cal ensenyar als cristians que obra millor qui dóna almoina al pobre o ajuda al necessitat que qui compra indulgències". Les indulgències, amb el seu pragmàtic mercadeig, queien més aviat en el que el teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer (1906-1945) denominava la "gràcia barata": "La gràcia barata és la predicació del perdó sense requerir penediment; la gràcia barata és la gràcia sense discipulat, la gràcia sense la creu, la gràcia sense Jesucrist, viu i encarnat". Malgrat no ser objecte de pagament (menys per allò que es cotitza als operadors de telefonia o d'Internet), l'obtenció directa d'una indulgència plenària en llegir una frase de Francesc a Twitter seria tan destructiva com omplir els cofres de Tetzel.

No obstant això, el Vaticà va aclarir la confusió sobre Twitter. Els fidels que no eren presents a Rio de Janeiro "podrien obtenir la indulgència plenària si participessin espiritualment en les sagrades funcions a través de la televisió, la ràdio o amb els nous mitjans de comunicació social" (les xarxes socials d'internet). Però només guanyarien la indulgència en el cas que complissiin els requisits habituals d'haver-se confessat amb un sacerdot, haver oït missa i haver resat per les intencions del Papa".

Com diu el filòsof Gustavo Bueno, ateu catòlic, la fe de l'Església constitueix un dels plantejaments més materialistes que existeix (un Déu que es fa carn, una presència real del cos i la sang de Jesucrist en l'eucaristia, etcètera). Per això mateix no hi ha res tan materialista -però no en el sentit de Tetzel-, com que res del que ha de ser material i directe a l'Església es confiï al món digital.