Se'ls acumulen els maldecaps, a Rajoy i al seu govern. I el desenllaç sembla no poder esperar. Són assumptes de primera magnitud i urgents. En política no hi ha res que sigui predictible, però de tot se'n poden raonar les possibilitats. I un raonament basat en les dades que tenim a l'abast sembla portar a la conclusió que, malgrat tot, el govern de Rajoy no caurà. Però, és clar, no se sap mai...

El primer maldecap seriós per al Govern -que el sobrepassa en profunditat i durada, encara que no solament a ell- és la greu crisi econòmica, amb la dramàtica conseqüència social i humana de l'atur.

Si no es confirmen aviat les dades de canvi de tendència -que de moment semblen més conjunturals i de bons desitjos que realitats- el malestar augmentarà, amb el risc de desbordar-se al carrer. Pel contrari, si s'evidencia que la política d'austeritat i les retallades -amb molt de sacrifici per part dels ciutadans- han servit per dreçar el rumb cap a un creixement sostenible, la ira i la resignació poden derivar en esperança. Els esforços del Govern són evidents i, a més, els organismes europeus els avalen. Almenys a nivell macroeconòmic. Tot això li donaria una base d'estabilitat molt important.

L'altre maldecap governamental, que ara mateix desperta passions, és l'esclat del "cas Bárcenas", que afecta directament el Partit Popular i que fins i tot podria esquitxar el seu president.

No perquè el finançament irregular dels partits polítics sigui molt generalitzat, fet que és la xacra de la nostra democràcia, això pugui servir d'excusa per no depurar responsabilitats polítiques en tots els casos, i més encara en el partit del govern. I possibles derivacions penals sobre alguns dels seus membres, o sobre el mateix president, podrien donar la volta a la situació política. Tanmateix, l'ample suport electoral que les urnes van donar a Rajoy li permetria, d'alguna manera, resoldre el problema internament, amb un canvi de persones de la mateixa formació política.

El president Rajoy s'ha compromès a donar explicacions, diu que aviat, sobre aquest cas tan tèrbol. Veurem què passa. Però no sembla que per aquí pugui fallar la necessària estabilitat política que Rajoy va prometre garantir per no posar en perill tot, o una part, el que s'ha aconseguit en el terreny econòmic.

La tercera gran preocupació de Rajoy, tot i que intenta dissimular-ho, és el desafiament separatista del nacionalisme català, que no de Catalunya, com se sol dir inapropiadament. Durant segles no s'havia produït un repte d'aquestes dimensions, que compta amb un suport popular i parlamentari molt ampli. El govern d'Artur Mas l'ha fet seu i juga aquesta carta fermament, i manté enjòlit l'opinió pública i la societat catalana i l'espanyola, totes dues angoixades i dividides. L'acord no sembla possible, però la topada frontal no la vol ningú que sigui mínimament responsable.

Artur Mas s'ha proveït d'arguments i d'instruments de tota mena -a més de mobilitzar l'opinió pública mitjançant les estructures de govern, les institucions subvencionades i els mitjans de comunicació públics, i els privats afins o agraïts-, per afrontar l'envit.

I, empès per l'ERC de Junqueras, als braços de qui es va llençar per salvar la presidència després del revés electoral, acaba d'enviar una subtil i compromesa carta al president Rajoy en què li demana obrir negociacions, com més aviat millor, perquè es pugui fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. Carta oficial a la qual Rajoy caldrà que respongui d'alguna manera. Desafiament, doncs, en tota regla, ja que s'hi apunta la possibilitat d'una declaració unilateral d'independència, si no s'autoritza la consulta o exercici de l'anomenat "dret a decidir". Si bé Mas, amb un cert cinisme, es cuida prou de dir i repetir que desitja que es pugui fer d'una manera, segons ell, "ben feta".

Amb tot, és possible que Rajoy no trobi gaire difícil, formalment, respondre a la carta. Es pot limitar a dir que la reenvia a les Corts, com a representació màxima de la sobirania del poble espanyol, ja que això que se li demana sobrepassa les seves competències de president del govern en plantejar-se-li ni més ni menys que la possible divisió de la "unitat nacional", consagrada en la Constitució massivament referendada.

Com que en la mateixa carta de l'Artur Mas s'afirma que no es tracta d'un problema "jurídic" sinó "polític", Mariano Rajoy pot al·legar tranquil·lament que precisament per això ho han de decidir les Corts, és a dir, els representants de tot el poble espanyol, els catalans inclosos.

Per tot el que s'ha exposat, per tant, en aquest moment i si no hi ha greus sorpreses, no és previsible que el govern de Rajoy caigui -si bé podria experimentar alguna remodelació-, i la necessària estabilitat política del país sembla estar garantida.