Al'espera d'allò que en el seu moment dictamini la Justícia, el maquinista del tren que va descarrilar a Santiago ha començat a complir la seva pena de telediari, el turment dels judicis paral·lels als mitjans, la persecució a la seva privacitat i a la de la seva família, l'abandonament dels alts directius de la seva empresa (Renfe i Adif es van apressar a assenyalar-lo com a únic culpable), i fins a la falta de caritat dels responsables polítics, aquests que demanen a crits respecte a la presumpció d'innocència per poc que es vegin ells embolicats en algun escàndol. A més d'això, haurà de carregar tota la seva vida amb el record de la tragèdia viscuda, una mortificació que ja va començar a patir al minut següent de consumat l'accident ("tots els morts recauran sobre la meva consciència", va declarar quan encara no podia conèixer l'abast de la tragèdia i sortia ensangonat de la cabina després del xoc).

L'angoixa d'una persona que, havent complert sempre amb les seves obligacions professionals, no va saber evitar, "per una badada", una tragèdia d'aquesta magnitud és perfectament explicable i condicionarà la seva vida fins al final dels seus dies. Amb independència que els jutges, al final d'un llarguíssim procés, el considerin -o no- reu d'una conducta imprudent amb resultat de mort, en el grau de culpa que fos. Un assumpte complicat de dilucidar perquè els condicionaments tècnics del maquinista d'un tren que pot viatjar a més de 200 quilòmetres per hora no són equiparables als del conductor d'un autobús de passatgers. En aquesta classe de màquines no és possible (teòricament) donar un cop de volant imprudent, o incórrer en excés de velocitat sense que la mateixa màquina no detecti l'anomalia i la corregeixi automàticament. Una cautela lògica atès que aquests vehicles superen àmpliament la velocitat dels avions comercials quan es disposen a aterrar.

El més problemàtic del cas és que la línia Madrid-Ferrol no és una línia d'Alta Velocitat sinó de diverses velocitats i la cobertura de seguretat no és completa. En uns trams és simplement de Velocitat Alta i en altres de velocitat convencional. Els dos partits que es relleven al govern s'han retret mútuament incompliments en l'execució d'una obra que s'endarrereix d'any en any i de la qual encara no hi ha data segura per finalitzar-la.

Al marge de tot això, segueixo sorprès pel comportament d'alguns mitjans que han muntat una mena de tribunals populars per dictar sentència per la via ràpida. En un d'ells, l'excitat conductor del programa va atribuir al maquinista la sola responsabilitat de l'accident i el va culpar directament de posar en risc contractes ferroviaris substanciosos amb tercers països. Però tot seguit va passar a donar un missatge publicitari anunciant els avantatges d'un detector de radars que alerta els infractors habituals sobre la proximitat d'un control de velocitat, per evitar que els multin. Una contradicció flagrant amb les tesis que defensava.

Finalment, crida l'atenció que en un país on tothom sol eludir la seva responsabilitat donant la culpa a un altre, algú s'atreveixi a assumir-la en la part que li correspon.