Ocupa Luz Casal un espai d'aire dins de la cançó espanyola. Dissabte passat va fer la cloenda del Festival Sons del Món, a la ciutadella de Roses, fortalesa amb regust mil·lenari, vila fortificada per protegir un Imperi encerclat d'enemics que n'envejaven el poder. La gallega Casal és, segurament, la reina no declarada de la cançó ibèrica. Un tron vacant que mai no es dóna, perquè a les Espanyes no hi ha l'exaltació reverencial dels grans músics que tenen a França, les grans veus, que n'hi diuen, o el culte al crooner del mercat americà.
No tenim el culte per les grans veus, i no es té gaire en compte l'entrega o la trajectòria d'un cantant, com un valor de cultura exportador i d'encaixar diferents generacions sota el patró universal de la música. Casal és, segurament, la cantant que millor interpreta temes clàssics de desamor i rauxa. En ella s'hi aplega una veu important, amb el pòsit del dolor de la malaltia, superada amb energia i positivitat, amb un estat de forma espectacular encaixat a, allò que li diuen en castellà desparpajo, en definitiva, taules i veterania. Luz reinterpreta Chavela i n'aporta unes dosis de trencament interior que no són tan viscerals i tremebundes com la mexicana, però que arriben al cor. T'emociona amb Gracias a la vida de Parra. Es passeja amb mestratge per la chanson francesa, aquí tenen un Je reviens te cherchez, de Gilbert Becaud: catàrtica.
Hi ha una part del públic que enyora i disfruta la seva vessant de rock, els temes més dinàmics, aquest Rufino que encara et fa ballar sense ruboritzar-te, gràcies a uns arranjaments moderns i que actualitzen tota la seva música sense que la nostàlgia domini el discurs. Luz s'abraça a uns músics espectaculars, que no són Tom Waits, com ella qualifica al guitarra, però s'hi assemblen un xic, que és definir-los prou bé. Casal ocupa un espai únic, perquè no tenim artistes com ella. Perquè no hi ha artistes com ella. Que es passegin per la bossa nova, el pop o el bolero, fent-los seus i compartint-los. Que ens recorda els poemes de Rosalia de Castro, fent un homenatge a les víctimes de l'accident ferroviari de Santiago. Un acte de suport que defineix la seva vàlua personal. Un tema com Sentir, ple d'energia positiva i lluita personal, ens exposa què podem esperar d'ella: que ens ajudi a entendre com és de preciosa la vida i tot allò que ens ofereix.
