13 de agost de 2013
13.08.2013

Jovent en joc

13.08.2013 | 00:00
Carlos Arbó
«Per als joves com nosaltres ambdós personatges eren un exemple de l'esperit de rebel·lia, d'inconformisme»

 

Aprofitar les vacances per posar una mica d'ordre entre la paperassa acumulada al llarg del temps és un ritual que els darrers anys segueixo a ulls clucs. I vet aquí que, en treure la pols del llibre Onades sobre una roca deserta, de l'escriptor Terenci Moix, va aparèixer un punt de lectura entremig dels fulls. El contingut del plec de paper d'un color blavós, esmorteït pel temps que portava empresonat a les pàgines de la novel·la, va resultar un autèntica sorpresa.

Tenia a les mans el programa de la funció de teatre El joc, que la companyia Els Joglars va representar a Lloret de Mar el dia 16 de maig de 1970. Els organitzadors de la vetllada, sota el nom col·lectiu de Joventut 70, eren una colla de joves del poble disposats a menjar-se el món.
En aquella aventura van confluir cinèfils afrancesats, artistes plàstics dissolvents, dissenyadors d'interiors transgressors, dibuixants de còmics de ciència-ficció, actors de teatre principiants i cantants de protesta a les beceroles. Tots ells es movien entre la vida bohèmia alegroia i el compromís polític agosarat.

L'espectacle d'Els Joglars, estrenat oficialment el dia 7 de gener al Teatre Capsa de Barcelona, recalava en un poble mariner gràcies a la inquietud i perseverança d'un jovent que s'esforçava per estar a la page en temes culturals.

L'actuació incloïa sis històries curtes en forma de jocs en els quals "s'ironitzava sobre tot allò humà i diví", interpretades pels mims Albert Boadella, Gloria Rognoni, Jaume Sorribas, Montserrat Torres i Josep M. Vallverdú.

Si fa uns dies l'atzar va associar Terenci Moix amb Albert Boadella, aprofitem l'ocasió per analitzar què tenien en comú. En els anys seixanta eren els enfants terribles de la literatura i del teatre de casa nostra. Uns iconoclastes, irreverents i provocadors que sacsejaven la moral i la cultura establerta sense deixar cap canya dreta. Ni les institucions ni els seus representants escapaven a les seves crítiques sarcàstiques i corrosives. Jugaven a contracorrent.

Per als joves com nosaltres ambdós personatges eren un exemple de l'esperit de rebel·lia, d'inconformisme i de les ànsies d'engegar a pastar fang a una decrèpita dictadura.

Tanmateix la joventut d'ara ha de trobar els seus propis referents. No s'ha de resignar a un futur d'atur i misèria que li preparen els buròcrates de la Unió Europea. No ha d'acceptar les rebaixes de drets socials i laborals que li volen imposar polítics llepaculs a les ordres dels poders econòmics i financers. Els joves no tenen res a perdre i tot un demà a guanyar.

"Només uns dits joves, si encara són nets, / guariran les plagues de l'estesa pell." (Salvador Espriu, La pell de brau, poema XLI).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook