01 de setembre de 2013
01.09.2013

VACANCES RETALLADES

01.09.2013 | 00:00
VACANCES RETALLADES

"Tenia tota la cara ensangonada, la cella dreta tallada, el pòmul dret considerablement botit, i tot a l'entorn de l'ull es destacava un morat sensacional i aparatós"

Avui, dia primer de setembre, si el temps es presenta amb normalitat, comença la tardor meteorològica. Encara que haurem d'esperar una vintena de dies fins que s'iniciï oficialment la tardor astronòmica. Hem tingut un estiu força benèvol. Tret d'uns pocs dies de xafogor enganxosa, les temperatures s'han comportat molt mòdicament. En això del temps, com en tantes altres coses, hi ha opinions per a tots els gustos. Per a mi la tardor és la millor estació pels que vivim a Girona. Després del parèntesi estiuenc comencen les noves activitats. És el moment de fer projectes. Els estudiants passen a un nou curs. Alguns deixen el P-5 per passar a primària. Altres abandonen l'escola per accedir a l'Institut. Per uns altres és el moment d'entrar a la Universitat per cursar una carrera, alguns d'acord amb els projectes que vénen formulant des de molt abans. Altres intentant sortir de dubtes per matricular-se on els sembla que està el seu destí. En les actuals circumstàncies, la majoria amb la preocupació de quina feina trobaran quan ?tin?guin el títol universitari assolit després d'uns anys d'estudi, de treball, de sacrificis i d'inquietuds. Si la crisi no ens abandona, tots ho veuen força fosc.
Al marge d'aquestes preocupacions que res tenen a veure amb la meteorologia, els mesos de setembre i octubre es caracteritzen per la moderació. S'han acabat les calors estiuenques i la fred encara no ha entrat. Aquests són els temps de canviar de vestimenta, de treure d'armaris i calaixeres les peces que han estat guardades durant els mesos en què hem vestit més informalment i usat menys quantitat de roba. És el moment de trobar-se més bé a casa que al carrer. Es tenen més ganes de treballar. La ciutat recupera la seva habitual activitat, tot i que actualment durant l'estiu no ha regnat la calma gairebé absoluta d'anys enrere. La constant presència de turistes i la profusió d'espectacles especials ha substituït altres activitats habituals la resta de l'any.
A Girona és el moment de preparar les Fires. Qui més qui menys tothom les espera amb una certa il·lusió.
En aquests mesos d'estiu que acabem de passar s'ha produït un cert trencament en les activitats habituals. La meva relació amb els lectors del Diari ha quedat suspesa durant els mesos de juliol i agost. Però el meu estiueig fora de Girona ha estat molt més breu. En aquests darrers anys el limito a dues setmanes a la muntanya; però enguany ha quedat retallat a causa d'un petit incident. Jo acostumo a llevar-me de bon matí. Considero que és el millor moment del dia. I a l'estiu un passeig matinal és una delícia i una pràctica sanitosa. Amb aquesta convicció, un diumenge de mitjan juliol vaig sortir de casa a les set del matí per caminar el mínim de mitja hora que recomanen els metges.
En aquell matí d'estiu la ciutat estava tranquil·la i silenciosa. Ben poques persones circulaven pel carrer. I gairebé no passava cap cotxe. Un airet fi i transparent que donava goig de respirar. Els primers raigs de sol il·luminaven la part més alta dels campanars de la Catedral i de Sant Feliu. Al carrer del Carme ens donàrem el bon dia amb un home que estava assegut, prenent la fresca, a la barana del riu. Com fan els excursionistes que es creuen en el seu caminar per la muntanya. Marxant a bon pas i distret contemplant el despertar de la ciutat, sense posar prou atenció per un posava els peus, en pujar les escales d'un dels ponts em vaig entrebancar i vaig caure. No sé d'on sortiren dos joves que m'ajudaren a aixecar-me. I molt atents, s'oferien a demanar una ambulància. Oferta que, tot i regraciar-la, no vaig acceptar, amb el ple convenciment que la cosa no tenia massa importància i que no tindria cap dificultat per arribar a casa o, si calia, acudir al servei d'urgència. Al recollir les ulleres que havien quedat a terra, em vaig adonar que estaven desguitarrades, i anava notant un lleu dolor al muscle i al colze del cantó dret. Entre anar primer al servei d'urgència o a casa a esmorzar, vaig optar per això darrer, pensant que si l'atenció mèdica durava molt, estant en dejú, em podria marejar.
Arribat a casa em vaig mirar al mirall, comprovant que tenia tota la cara ensangonada, la cella dreta tallada, el pòmul dret considerablement botit, i tot l'entorn de l'ull es destacava un morat sensacional i aparatós. El que diríem vulgarment, una cara com un mapa. Me la vaig rentar i, després d'esmorzar, vaig anar al servei d'urgències de la Clínica Bofill, que és la que tinc més a prop de casa. I també pensant que si necessitava la visita del traumatòleg allí hi trobaria el Dr. Daza, que m'havia resolt a la perfecció, onze anys abans, la trencadissa del braç dret, del mateix lloc que ara notava adolorit. En el centre sanitari vaig ser atès immediatament. Una infermera em rentà i desinfectà les nafres. Un metge, després d'observar el meu estat general, practicà un punt de sutura a la cella esbardellada. La radiòloga obtingué unes plaques del braç i molt especialment del muscle. Finalment em col·locaren un cabestrell, per tal d'immobilitzar el braç, fins que, el dimarts següent em veiés el traumatòleg. Com que les ulleres havien quedat inservibles, fins que l'òptic les possés a to, durant tot el diumenge vaig haver d'utilitzar les ulleres de sol, que a més dissimulaven una mica l'estat llastimós del rostre. En la visita del traumatòleg va quedar clar que no hi havia fractura, ni cap os fora de lloc; però no es podia descartar una petita fissura, cosa que requeria una nova exploració que es fixà per a la setmana següent. Arribat el dia i esclarit el cas, el Dr. Daza em donà l'alta definitiva.
Tot plegat, a més d'algun patiment, representà portar durant deu dies el braç immobilitzat i haver de retardar quatre dies el gaudi de les meves ja curtes vacances, que així quedaren retallades. Però aquest petit incident em donà ocasió de comprovar una vegada més l'eficàcia dels serveis de la clínica. Un diumenge d'estiu, mentre dóna bo anar a passar el dia a la platja o a la muntanya, tot el personal del servei d'urgències, sacrificant el seu esplai, disposats a atendre el qui en té necessitat, tant si es tracta d'un accidentat de caràcter greu com si només sigui per resoldre el cas d'un vianant distret que s'entrebanca pujant les escales del pont de l'Areny. No cal dir que vaig agrair com es mereix totes les atencions rebudes. Agraïment que és de justícia fer públic, com ho faig ara.
Alliberat el braç i garantida la integritat física, vaig poder sortir immediatament per gaudir d'uns dies d'estada en els paratges del Collsacabra, amb l'acostumada receptivitat de l'hostal de Condreu i l'acolliment del santuari del Far. Un d'aquells dies la tramuntana mantenia l'atmosfera tan neta que des del mirador del santuari es podia apreciar ben clarament, per un cantó, els cims de Montserrat. I per l'altre, les illes Medes emergent del mar, que apareixia com una superfície brillant i platejada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook