L'anomenada "marca Espanya" és una creació renovada del que sempre ha estat Espanya, "una grande y libre", però amb un vernís modern. La tesi del PP i dels socialistes és que és una marca atractiva ja que Espanya està dins la modernitat i en una plena democràcia.

Però el Regne d'Espanya, per molt que proclami les virtuts d'una marca tan inflada atractiva, té ara com ara un escàs crèdit internacional, per no dir que, en molts casos també és objecte de la riota internacional. Aquesta marca per tant, perjudica profundament els catalans, i com als paquets de tabac, caldria tenir present que "estar a Espanya perjudica greument la teva salut", mental, moral i de la butxaca.

Tot i que, com molts catalans, sóc del parer que jo no vull cap mal a Espanya, i els desitjo la millor sort; i crec Espanya no és ni feixista ni totalitària, i hi ha molts espanyols democràtics i fins i tot n'hi ha que són amics de Catalunya -encara que es notin poc, i semblin minoria.

El poble espanyol i el de Madrid -no té cap culpa- de tenir uns polítcs i uns mitjans tan poc democràtics.

Episodis recents de la "marca Espanya" són el "relaxing cup of coffee in la Plaza Mayor de Madrid", que , en efecte, ha provocat la hilaritat del món, o l'atac espanyolista (i feixista, valgui la redundància) a la delegació del Govern de la Generalitat de Madrid, que la premsa espanyola ha relativitzat i que, en un país democràtic, hauria provocat la dimissió del govern. Un atac, que no oblidem, té una clars inductors inte.lectuals. ABC, El Mundo, La Razón, Intereconomía, Tele Madrid, cadena 13 (des la Conferència Episcopal d'Espanya) i molts d'altres, incloent els teòrics més arrauxats de l'anticatalanisme, com Alfonso Guerra, Iglesias, Vazquez, Rodríguez Ibarra, José Bono... a part del PP al complet, així com les seves sucursals catalanes.

Tornant als Jocs, la posició de Catalunya ha esta ambivalent: des d'alguna oposició, escassa, o més que això, una general indiferència, amb suport explícit, com el de l'alcalde Trias de Barcelona i a part el dels miserables llepaculs d'Espanya, com Pau Gasol i altres esportistes incloent-ne dos de Girona.

La gent, és clar, estava escarmentada amb el que l'any 2004 Josep Lluís Carod-Rovira va declarar que qui era capaç de maniobrar contra el reconeixement internacional de la Federació Catalana d'Hoquei Patins no estava "capacitat" per organitzar uns Jocs Olímpics. L'exlíder d'Esquerra Republicana es referia implícitament a la ciutat de Madrid, que llavors aspirava a la candidatura olímpica del 2012. Les reaccions -i les agressions- van ser terribles, dins i fora de Catalunya, i el que deia de fons era -i és ben cert-: Pot organitzar els Jocs Olímpics un estat que es nega a reconèixer i prohibeix la participació catalana, i que no reconeix els drets nacionals de Catalunya?