ahir es va poder veure molta gent plorant pel que estava passant a Catalunya. I no eren plors de dolor sinó per una eclosió de sentiments provocada per tenir a tocar un objectiu compartit per milers d'ànimes que se senten molt vives i en comunió absoluta. Un clam massiu amb uns crits que, segons sembla, més que moure el timpà del PP, l'ha acabat perforant, provocant una sordesa irreversible que és la que fa que, ara mateix, les tesis independentistes vagin guanyant aquesta guerra. Quanta més sordesa, quant més estrabisme, més a tocar estaran els objectius d'una independència que, fins no fa pas massa, no era l'única sortida a l'anomenat problema català. La covardia del PSOE amb l'Estatut, provocada per la brutal ofensiva del PP i les seves divisions mediàtiques -manipuladores fins a extrems que ratllen l'absurd- han dinamitat la resta de variables fins a fer-les impossibles.
Avui en dia només hi ha un projecte articulat, que es diu independència. L'Espanya de la unitat no té adeptes a Catalunya perquè no proposa res que il·lusioni i, sobretot, que tregui el país de la crisi i n'expulsi la corrupció, sigui dit de passada molt arrelada també a Catalunya. La independència planteja un país millor i més pròsper, que està per veure si es compliria en cas de trencament, però que ara per ara fa d'aquesta promesa l'única oferta que accepten la majoria de catalans. Mentrestant el PP continua reivindicant el valor de "la majoria silenciosa". Una majoria que es pot col·locar en molts bàndols (per anomenar-ho d'alguna manera) i no només en el que creu un govern -el del PP- condemnat. Ells no ho saben però la via catalana els hi ha obert una via d'aigua que en els propers mesos l'anirà anegant fins a enfonsar-lo. Està per veure si l'agonia del govern de Rajoy anirà acompanyat d'un referèndum que, ara com ara, poca gent cabal dubta que es farà.
