16 de setembre de 2013
16.09.2013
Diari de Girona

ARA JA TOT

16.09.2013 | 00:00
ARA JA TOT

Dies després de la Via Catalana la pregunta encara és: i ara què? M'agradaria que la resposta fos: ara ja tot! Ho volem tot, lluitarem per tot, aguantarem tot i ho farem tot. També ens diran de tot i en tocarà escoltar de tot. Però el pressentiment que hem passat la ratlla de no retorn és ferm i no s'esvaeix amb els dies que porten encara vents freds. Els signes que arriben d'un fi de partida èpic creixen, es fan forts i es carreguen de raons i de simbologia. S'han escoltat i s'han dit tantes coses del que passarà a partir d'ara, i s'ha fet tanta política ficció sobre el nostre futur com a poble, que segurament la confusió intenta a vegades passar per damunt de l'antiga i mítica convicció. El que crec que ens diferencia i ens fa forts, és la nostra manera d'encarar i prendre posicions davant "la batalla decisiva". Sempre amb respecte, amb més silencis que propaganda, amb més raó íntima que no pas força barroera, amb una mirada neta més enllà d'horitzons d'incomprensió. El poble català és tossut i no li agraden les fanfàrries. Fa pinya per sota, crea teixit humà sense exposar-se massa a la llum enlluernadora i camina de puntetes, sense fer soroll, avançant per la foscor dels dies antics. Aviat arribaran els dies del tot o res però juguem amb l'avantatge que ja res ens pot fer mal perquè hi estem acostumats i vacunats. Toca sortir del túnel de la incomprensió, fora ens esperen hores complicades però encara no s'han adonat que els anys ens han forjat de ferro lleuger i de canto rodat. Ferro que aguanta els cops d'espases embogides i pedra que llisca elegantment voladora per damunt de les aigües de rius a contracorrent. El desconcert dels que no ens estimen és gran i es pregunten: on eren fins avui aquesta tropa d'exaltats? D'on surten ara si no els havíem vist mai abans? Qui els ha alliçonat amb quatre dies per plantar-se al carrer i cridar tots a una? Santa innocència! Ens han subestimat, ens han ignorat i han cregut que una vegada més ens anirien comprant amb peixet i garrofes. Nosaltres ja hi érem de sempre, menjàvem els seus peixets i garrofes per recuperar forces, esperàvem silenciosament que s'obrís l'escletxa, el moment precís, l'ordre conjunta, la guspira final. Ara els agafa amb el peu canviat i Goliat desperta. Nosaltres res: somriure, calma, com si sentíssim ploure davant infantils insults. Perquè no hi ha atac que no pugui aguantar un exèrcit entrenat durant 300 anys. Alliçonats a aguantar ferms, riuades, sequeres,temptacions i infiltrats. No hi ha tropa fogosa que pugui amb un regiment de convicció alimentat de dies i segles d'aguait i espera. Perquè amb totes les seves pedres nosaltres hem fet la nostra paret. Tranquil·lament, forts i entrenats a dir prou, de la mà, recordant els que ja no ho veuran, cívicament, acollint i explicant, caminem plegats cap un TOT final, després de tants anys de RES.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit