L'ENERGIA, UN DELS PROBLEMES

Després de l'eufòria de l'11-IX, toquem una mica de peus a terra, que fer volar coloms és fàcil. Resulta que Catalunya consumeix (dades de 2009) un 47,1% de petroli, un 24,6% de gas natural, un 20,1% d'energia nuclear, un 4,1% d'energies renovables, un 0,6% de carbó i un 3,5% d'altres. Però ni disposem de tot això ni tenim les claus de l'aixeta energètica. El passat octubre -aviat farà un any-, un grup de professionals independents liderats per ?l'engi?nyer Joaquim Corominas, va confeccionar per iniciativa pròpia un informe sobre l'energia a Catalunya batejat com Enercatin, que respon a preguntes sobre la viabilitat de la independència des del punt de vista energètic, en valora avantatges i inconvenients i analitza el pes de les renovables per afrontar la transició vers un esdevenidor sostenible. Fins i tot analitza les implicacions de seguir o no dins l'UE i algunes relacions amb empreses i organismes transnacionals. No tot eren flors i violes.

El mes de maig passat, en el marc dels debats sobre una futura República catalana previs a la conferència nacional d'ERC, organitzats per la Fundació Josep Irla, es va presentar un altre estudi, coordinat per l'enginyer Marcel Coderch, en què també participà Corominas. S'hi analitza la situació no tan sols del sistema energètic, sinó també dels recursos hídrics, de les telecomunicacions i de l'espectre radioelèctric. L'informe defensava que un Estat català permetrà organitzar un nou sistema sense els prejudicis ni errors del passat i aconsella planificar-lo des d'ara -és una necessitat si no volem romandre amb un pam de nas!- amb les infraestructures que no tenim i que són del tot necessàries.

També el mes de maig passat, en el marc d'un cicle de Barcelona Knowledge Campus de la Facultat de Geologia, coorganitzat per la UB i la UPB, el Dr. Mariano Marzo, un dels grans experts en recursos energètics a Catalunya, va intentar respondre si era viable energèticament un estat català; més ben dit: si Catalunya tindria prou assegurat el subministrament energètic sense Espanya. La conclusió del catedràtic va ser demolidora. "S'estan confonent desitjos i realitat", proclamà; "es va massa de pressa donant per garantit el subministrament", clamà.

El Dr. Marzo es declara procliu a la causa sobiranista, però remarca la importància del procés de transició i avisa, en aquest sentit, que no s'han de confondre "estratègies amb tàctica". A més a més, avisa que hi ha infraestructures bàsiques pendents i reclama amb urgència un pacte nacional que posi fil a l'agulla en aquesta qüestió, sense caure en electoralismes. Per al catedràtic, s'ha posat massa èmfasi en la viabilitat econòmica d'un nou estat, tot oblidant que "la base de l'economia recau en un model econòmic adient que permeti desenvolupar-la". Es tracta de no menystenir el debat, de fer-lo més freqüent, perquè estem parlant d'una situació política nova aquí i no té sentit deixar que Espanya s'entengui amb els seus veïns, com si nosaltres no ho fóssim, ni començar la casa per la teulada.

De fet, cap país d'Europa és avui autosuficient energèticament. Tots depenen, en bona mesura, de l'abastament primari que els arriba de fora, en tres grans formes: electricitat, gas i petroli. Un Estat català no en seria pas cap excepció, ja que del total de recursos que es consumeixen, només un 24,6% tenen l'origen avui per avui a Catalunya. (Si es té en compte que les centrals nuclears -que produeixen el 20% de la mitjana anterior- necessiten urani estranger per funcionar, la dependència de Catalunya puja entorn del 95%.) En el conjunt de l'Estat el percentatge no és millor, ja que el 84,3% de l'energia ve de fora i només el 15,7% és de producció pròpia.

El Dr. Marzo analitzà el que l'Agència Internacional d'Energia (IEA) té estudiat per a tots els països del món: quin és el nivell de seguretat del sistema energètic català a curt termini. En d'altres paraules, quins riscos presenta, tant en l'àmbit domèstic com en els altres àmbits, l'abastiment (per interrupcions temporals de les importacions, per exemple, o per d'altres causes) i quina capacitat de resposta tenim per fer-hi front (per exemple, l'opció de cercar altres proveïdors o de tenir estructures pròpies d'emmagatzematge). Ha aplicat els mateixos criteris de l'IEA per al cru i el gas. I s'ha trobat, en el primer cas, que el sistema espanyol d'oleoductes de la xarxa d'hidrocarburs és un cul de sac, ja que no connecta amb Europa. Catalunya rep cru pels ports de Tarragona i Barcelona, i està endollada a la resta de l'Estat (que el rep d'Algesires, la Rota o Màlaga) per una única canonada entre Lleida i Saragossa, per on el combustible sol circular més en aquest sentit que a l'inrevés. És a dir, Catalunya exporta cru a la resta de l'Estat, més que no en rep. A banda, tenim grans dipòsits d'emmagatzematge a Tarragona, El Prat i Girona, per la qual cosa ens trobem en un nivell intermedi (C-D) de l'escala internacional que va d'A a E (de menys a més perill).

Som a la mateixa escala pel que fa al gas natural. N'arriba per un port amb planta de regasificació (Barcelona) i dos gasoductes que penetren a Catalunya des de l'Aragó per les terres de l'Ebre (estació de compressió a Tivissa) i pel País Valencià, per on el combustible entra gairebé íntegrament des de l'Àfrica. El País Basc i Navarra tenen connexió amb la xarxa francesa, però no així Catalunya, en part per interessos francesos, que no volen el gas africà. (La UE havia de desencallar el projecte, però... el més calent és a l'aigüera.) Gas Natural treballa en l'habilitació d'un gran dipòsit a les antigues mines de Balsereny (Bages), que seria el més gran de Catalunya i garantiria el subministrament per 140 dies. (El recentment estrenat, Castor, és a la frontera amb el País Valencià, ja a Vinaròs.)

Per si fos poc, en tots dos casos -cru i gas- tenim el mateix problema: el cervell del sistema, els centres de subministrament i de control -l'aixeta- són a Madrid, des d'on, petroli i gas es reparteixen per l'Estat en funció de la demanda, per mitjà d'un giny intel·ligent i sempre per les mateixes canonades. Deia el Dr. Marzo: "Qualsevol conflicte amb Espanya pot conduir a un bloqueig dels punts d'entrada del sistema". No interessa, doncs, creuar línies vermelles, amb l'experiència d'altres conflictes: Renfe, AVE a l'aeroport, corredor mediterrani... Altrament, falten infraestructures importants tant per la distribució i emmagatzematge com per la interconnexió amb França. I aquí, diu, "la culpa és nostra", i cita la polèmica MAT, que ens impedeix exportar electricitat. Per al Dr. Marzo "la defensa a ultrança del territori obstaculitza la construcció nacional".

Per informes, no ens quedarem curts. A mitjans de juny passat, la Fundació Catalunya-Europa de l'ex-president Maragall presentava el seu, Elements per a una estratègia energètica a l'Europa meridional, coordinat per Ramon Folch, que s'emmarca en la situació mundial, però s'enfoca vers l'arc mediterrani i vers Catalunya molt en concret.

Acceptem-ho. Som energèticament dependents. Solucionem-ho ja, des d'ara i des d'aquí, perquè si esperem que algú de fora ens vingui amb solucions... ens trobarem amb els pixats al ventre.